La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’hora de la canalla
Quatre jugadors han marcat els últims cinc gols del Barça: Nico González (dos), Ferran Jutglà, Gavi i Abde. Abans de començar aquesta temporada, cap d’ells no havia disputat un partit de Primera Divisió. Zero minuts. Ni hi eren ni se’ls esperava. Ara són necessaris. En el cas de Gavi i Nico, imprescindibles. Tots ells representen el complex univers d’un club que va esquivar el planter durant gairebé 10 anys per ficar-se en despeses, deutes i fitxatges desastrosos. El Barça es va condemnar a un infern que només deixa entreveure una via d’escapada: els seus joves futbolistes i tot el que signifiquen de talent, compromís i emoció. D’això va tractar el seu partit amb l’Elx, segellat amb una victòria tan meritòria com anguniosa.
Xavi ha tirat pel dret, i fa bé. No politiqueja amb els veterans ni s’enreda amb la diplomàcia. Prefereix enviar un missatge contundent: juga qui s’ho mereix, amb independència de l’edat, preu o prestigi. És una radicalitat molt infreqüent en els moments de crisi, i la del Barça és aclaparadora. Al club li falten diners, i a l’equip, temps. A Xavi li correspon moure’s en una situació que liquidaria el més expert dels entrenadors, i no diguem un que acaba d’arribar al primer pla del futbol. Dos factors afavoreixen l’impuls de Xavi en aquests moments. El seu origen n’és un. Va construir des de petit una carrera brillantíssima al club, un fet que no va passar inadvertit a ningú quan Laporta el va reclamar per substituir Koeman. El seu passat actuava a tall de garantia bancària, si més no a curt o mitjà termini.
Tot i això, els fulls de servei s’obliden aviat, en el futbol. El Barça s’enfronta a urgències que el devoren i no admeten pietat amb ningú.
Xavi ha experimentat en un mes i mig un terrible bany de realitat. L’eliminació del Barça a la Copa d’Europa va ser especialment cruel per l’escenari (Munic), el rival (Bayern), el resultat (3-0) i el lamentable joc de l’equip. Derrotat pel Betis tres dies abans, l’equip es va abocar a un escenari que comprometia greument la feina de Xavi, obligat a prendre decisions crítiques sense gairebé marge de maniobra.
On l’experiència empeny als acords polítics, la joventut convida a la rebel·lió. La tesi més instal·lada en el futbol defensa l’experiència dels tècnics en temps de tempesta. No és certa. La major part dels entrenadors més prestigiosos dels últims 50 anys van construir la millor part de les seves carreres en el període inicial, quan els sobraven energia, idees i ambició. Per més diferents o semblants que fossin els seus models futbolístics –Clemente, Capello, Mourinho, d’una banda; Cruyff, Guardiola, Luis Enrique, de l’altra–, tots van deixar la seva empremta immediatament. Van entrar a sac i van triomfar. L’experiència només va servir per arruïnar la trajectòria d’algun d’ells.
Xavi es troba en un moment crucial que probablement dictarà el curs de la seva futura carrera, dins i fora del Barça. Ha decidit fer servir la joventut al seu favor. La presència massiva de joves –Araújo i Eric Garcia també estaven entre els titulars, Balde i Riqui Puig van jugar el delicat tram final del matx– només es pot interpretar com una eixordadora declaració de principis. Amb tots els defectes que es vulguin en un equip malalt de tendresa defensiva, la resposta va ser extraordinària.
A un primer temps de gran nivell, presidit per l’actuació portentosa de Gavi, autor a més d’un gol estel·lar, el va seguir un segon temps agònic, sense horitzó per al quart lloc que el Barça busca desesperadament. Van respondre com a espartans els més joves, sense excepció. Van donar la raó a Xavi i van reclamar l’autoritat que d’altres no demostren. Frenkie de Jong, per exemple.
Xavi ha decidit fer servir la joventut al seu favor, una eixordadora declaració de principis