La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les urnes i la maledicció dels preus
A diferència del que va passar a Alemanya durant la república de Weimar o en moltes repúbliques llatinoamericanes al llarg de la història, als Estats Units no s’han produït fenòmens d’hiperinflació. Hi ha hagut períodes d’agut creixement dels preus, normalment després d’etapes de bonança econòmica o, més habitualment, per disrupcions en l’oferta energètica.
El cas és que al novembre la inflació es va disparar als Estats Units fins al 6,8%, una cota a què no s’arribava des del 1981. La reflexió obligatòria és si, amb el programa de despesa social encallat al Congrés, amb la popularitat del president Biden sota mínims després del fiasco de l’Afganistan i amb l’atenció del país ocupada per temes socials com l’avortament o els endèmics episodis de violència deguda a l’ús indiscriminat de les armes de foc, l’augment de preus pot ser el cop de gràcia a aquesta Administració. Què ens diu la història recent del país sobre les conseqüències polítiques de l’augment desbordat dels preus? No és gaire concloent, però ofereix perspectives interessants.
Del març del 1969 al gener del 1971, després d’uns quants anys d’expansió robusta i notant els impactes de les fortes inversions en la guerra del Vietnam, les despeses socials conegudes com la Gran Societat del president Johnson i una reducció d’impostos significativa, la inflació es va acabar desbocant. El 15 d’agost del 1971, entre altres mesures d’ampli abast que van representar el final del sistema monetari concebut a Bretton Woods, Nixon va ordenar una congelació de preus i salaris, una recepta que no tenia precedents des de la Segona Guerra Mundial.
L’anomenat Nixon Shock va ser un èxit polític, fins al punt que el president va ser votat massivament i reelegit l’any següent, però els primers anys setanta van ser d’estancament, amb inflació, i tampoc no es va aconseguir aturar l’enorme volatilitat de les divises. De l’abril del 1973 a l’octubre del 1982 els Estats Units van patir el període més llarg d’elevada inflació de la seva història, provocada fonamentalment pels xocs petrolífers, l’embargament del cru per raons geopolítiques i el descens general de la producció de petroli, entre altres raons per la revolució iraniana i la guerra entre l’Iran i l’Iraq. El desastre –cues a les gasolineres, protestes massives, malestar popular, etcètera– va col·laborar a esfondrar dues presidències, la de Gerald Ford (1974-1977) i la de Jimmy Carter (1977-1981), i només es va començar a corregir amb la medecina habitual, la política monetària.
Sota la presidència de Ronald Reagan, la Reserva Federal liderada per Paul Volcker va procedir a pujades brutals dels tipus d’interès, i amb la recessió va arribar finalment la derrota de la inflació. El 1984 era Morning again in America, i Reagan va obtenir una reelecció tan massiva com la de Richard Nixon 12 anys abans.
Sota la presidència de George
La inflació als EUA, en el nivell màxim des del 1981, pot ser el cop de gràcia per a l’Administració Biden
Bush sènior es va produir un altre repunt de la inflació, tot i que menys dilatat en el temps i degut fonamentalment a la guerra del Golf. Segons el president, la lentitud de la Reserva Federal a rebaixar els tipus d’interès li podria haver costat la reelecció, ja que el 1992 va ser derrotat per Bill Clinton. En definitiva, no hi ha una relació de ferro entre les pujades dels preus i la popularitat del president, però és evident que, encara que la responsabilitat recaigui sobre el banc central, cap polític no es vol enfrontar a les urnes quan pugen els tipus d’interès, aquests mateixos que la Reserva Federal ja ha anunciat que incrementarà tres vegades durant el proper 2022. c