Trenta anys de la dissolució de l’URSS

El proper dia 25 farà trenta anys que Mikhaïl Gorbatxov va anunciar la dimissió com primer i últim president de la Unió Soviètica, que deixaria d’existir oficialment l’endemà, un procés que culminaria amb la independència de les quinze repúbliques que la formaven. La dissolució de l’Estat socialista més gran del planeta va suposar el final de la guerra freda i va canviar la geopolítica mundial, ja que cada una de les nacions de l’URSS va començar un camí autònom i convuls.

L’actual president rus, Vladímir Putin, ha arribat a qualificar la dissolució de la Unió Soviètica com “el desastre geopolític més gran del segle XX”. Va ser un llarg procés que va durar tres anys i que va suposar una transició d’una economia centralitzada a una altra de mercat, i el pas d’uns règims de partit únic a altres de democràtics (o pseudodemocràtics) no sempre va ser fàcil, com ho demostra que hi va haver una guerra en vuit de les quinze exrepúbliques soviètiques i es van declarar sis repúbliques independents de facto. Avui, alguns d’aquells països són democràcies consolidades i d’altres continuen regits per autòcrates o dictadors i la repressió contra tota dissidència hi continua present.

La descomposició de l’URSS va respondre a causes socials, econòmiques i militars. La perestroika que va intentar implantar Gorbatxov per allunyar-se del model comunista no va funcionar perquè va arribar tard i la població estava farta. Sens dubte un dels principals punts d’inflexió en aquell procés de tres anys va ser la caiguda del mur de Berlín el novembre del 1989. El sistema polític soviètic, caduc i anquilosat des de feia ja anys, incapaç de reformar-se, traumatitzat després de deu anys de guerra a l’Afganistan i amb problemes econòmics, va acabar saltant pels aires malgrat l’intent colpista d’agost de 1991 de l’ala més dura del PCUS, que va acabar il·luminant personatges com Boris Ieltsin com president de la Federació Russa. Trenta anys després, cada república sorgida de l’URSS ha viscut la seva pròpia evolució, però l’antiga pertinença de totes a un mateix Estat continua influint en elles. Rússia es va convertir en l’hereva natural de l’URSS i va adoptar el model capitalista privatitzant empreses i serveis i donant lloc als anomenats oligarques. Va augmentar la desigualtat social i, tres dècades després, Rússia no ha superat el trauma de la pèrdua de l’imperi comunista si bé, des que va arribar al poder, el president Putin s’ha marcat com a objectiu recuperar l’orgull i la grandesa de la Rússia tsarista i la influència en la geopolítica internacional que va tenir l’URSS.

Per això està decidit a reinterpretar sobre el terreny –com succeeix a Ucraïna– els resultats d’una desintegració que va deixar ferides sense cicatritzar. Moscou continua sense pair la pèrdua d’Ucraïna i el seu acostament a Occident, una cosa que sí que van aconseguir completar amb èxit les tres repúbliques bàltiques –Letònia, Lituània i Estònia– que avui formen part de la UE i de l’OTAN. Menys problemes ha tingut Rússia amb Bielorússia, que segueix sota la seva òrbita ja que és l’únic aliat que li queda al dictador Lukaixenko. També són forts els vincles econòmics i de seguretat del Kremlin amb les exrepúbliques soviètiques asiàtiques, frontereres amb focus de tensió com l’Iran i l’Afganistan.

Per als ciutadans soviètics, la dissolució de l’URSS va suposar el final d’un projecte comú compartit, la pèrdua d’una relativa estabilitat i la caiguda en la pobresa. Van haver de replantejar-se el seu futur personal i nacional. El col·lapse soviètic va deixar innombrables conflictes territorials i geopolítics que s’han estès en el temps fins avui, com evidencien les tensions de Rússia amb Ucraïna i Geòrgia, o el conflicte entre Armènia i l’Azerbaidjan per Karabakh. Amb tot, l’URSS va ser l’únic imperi en la història que es va dissoldre sense un llarg conflicte violent. c

El col·lapse de l’era soviètica va deixar conflictes geopolítics que perduren avui