La Vanguardia (Català-1ª edició)
D’Allende a Boric
El president electe de Xile recull el testimoni del socialista enderrocat per Pinochet
Mig segle després, Xile torna a ser l’avantguarda de l’esquerra. Han passat 51 anys entre que el socialista Salvador Allende va guanyar el 1970 les eleccions i que diumenge passat ho va fer el progressista Gabriel Boric. Si Allende va ser el primer líder mundial que, prometent una revolució, va aconseguir el poder per les urnes, Boric aconsegueix la victòria amb el compromís de l’anhelada transformació d’un Estat neoliberal en un del benestar.
Ara sí que es pot dir que la transició xilena ha acabat, la qual cosa serà ratificada si l’any que ve s’aprova en referèndum la nova Constitució, que substituirà la Carta Magna de Pinochet del 1980. Entre altres traves de la dictadura per tutelar la democràcia, el vigent text fundamental imposa una edat mínima per ser president: 35 anys, justament els que té Boric, que al març arribarà a La Moneda amb 36 i serà el mandatari més jove de la història de Xile.
En el seu discurs victoriós, Boric va homenatjar Allende. “Els convido –com se’ls va convidar fa molts anys– a anar cap a casa seva amb l’alegria sana de la victòria assolida”, va dir el president electe. Després de guanyar els comicis del 4 de setembre del 1970, Allende va dir: “Els dic que se’n vagin a casa seva amb l’alegria sana de la victòria assolida”.
L’analogia entre Boric i Allende se salda a favor del líder estudiantil, alliberat de la guerra freda, el Maig del 68 o la revolució cubana. El metge enderrocat sagnantment per Pinochet el 1973 va arribar al poder amb el suport feble d’un terç dels xilens, mentre que Boric ha rebut un suport ampli, gairebé del 56%, prop de dotze punts i un milió de vots més que l’ultradretà José Antonio Kast. Més d’un milió de xilens que no van votar en la primera volta van acudir diumenge a assegurar la victòria del president millennial.
A Espanya el més semblant a aquesta esquerra és Podem, però
Boric encarna una versió 2.0 del frustrat assalt al cel podemita. Si Pablo Iglesias va arribar a la Moncloa darrere del PSOE, Boric ha aconseguit que el centreesquerra hereu d’Allende –socialistes i democristians, però també el Partit Comunista– es plegués sense condicions a la seva candidatura en la segona volta després de constatar que els xilens no confiaven en la classe política que durant tres dècades de democràcia va pactar amb la dreta postpinochetista per mantenir el model ultraliberal. “Amb nosaltres, a La Moneda entra la gent”, va dir Boric, deixant clar que anteposarà les reivindicacions populars als interessos dels partits.
Finalment, Boric proposa un Estat de benestar europeu. “Respecte pels drets humans”, “pensions dignes” o salut “que no discrimini entre rics i pobres”, amb la modernització del segle XXI: “El dret dels pobles originaris a mirar el món des d’altres perspectives”, “deixar enrere l’herència patriarcal de la nostra societat” o acceptar que “el canvi climàtic no és una invenció”.
Presidents progressistes llatinoamericans, com el peronista Alberto Fernández, el peruà Castillo o el bolivià Arce, la vicepresidenta argentina, Cristina Kirchner, o exmandataris com Lula o Correa, i per descomptat els autoritaris líders de Veneçuela, Nicaragua o Cuba, es freguen les mans i celebren el ressorgiment de la pàtria gran. Tot i això, l’esquerra millennial de Boric té poc a veure amb aquells models basats en moviments polítics, més que populars. I a més, tots ells saluden Boric però són incapaços de facilitar als seus països trobades amb els seus opositors: Kast va anar personalment a felicitar Boric per reconèixer la seva derrota quan encara no havia conclòs l’escrutini; i Boric es va reunir ahir amb el president dretà Sebastián Piñera en un gest impensable a la majoria de països de la regió.
Per desenvolupar el seu programa, Boric haurà d’arribar a acords amb un Parlament on no té majoria qualificada, encara que comptarà amb una Convenció Constitucional a priori favorable. A priori, perquè el principal problema que tindrà el president electe serà la gran heterogeneïtat dels partits que li donen suport. Una olla de grills, ara alineats, com ho estava la Unitat Popular el 1970. Tres anys més tard, el Partit Socialista donava l’esquena a Allende, que es va quedar sol, sostingut pel Partit Comunista. La resta és història i ara Boric reobre les alamedas. c
Boric ha aconseguit que el centreesquerra hereu d’Allende li doni suport en segona volta sense condicions