La Vanguardia (Català-1ª edició)
Rússia no renuncia al ‘pati del darrere’
El Kremlin considera les antigues repúbliques soviètiques més pròximes a Europa “àrea d’interès vital”
Poca cosa va sortir de la cimera del 15 de desembre entre la UE i els països de l’anomenada Associació Oriental, que des del 2004 i en diverses fases van obrir vies d’aproximació a Europa. La tensió amb el Kremlin segueix molt alta al cap de 30 anys del final de l’URSS per l’afany a considerar aquestes antigues repúbliques soviètiques una “àrea d’interès vital per a Rússia”, visió que justifica pel temor d’una nova expansió de l’OTAN. El Cidob i la Fundació Friedrich Ebert van reunir a Madrid recentment tot d’experts per analitzar una situació que el 2008, el 2014 amb l’annexió russa de Crimea, i el 2020 amb la guerra de Nagorno-Karabakh, s’ha anat complicant més i més.
Ucraïna
La situació de guerra de baixa intensitat a la regió del Donbass, sense necessitat de moure res, és la que més convé al Kremlin. L’exministre d’Exteriors ucraïnès Pavlo Klimkin no té dubtes al respecte. Els ucraïnesos solen refiar-se d’enquestes i, segons Klimkin, el 75% està en contra de fer concessions als separatistes, com vol Moscou, partint dels acords de Minsk. També les tendències proeuropea i pro OTAN han augmentat entre els ucraïnesos malgrat les baixes perspectives ofertes. Mentrestant, si d’una banda “Rússia, mitològicament, no pot existir sense Ucraïna”, segons observa Klimkin i defensen teòrics oficialistes com Serguei Karaganov, analistes liberals russos com Arkady Moshes i Dimitri Trenin creuen que Putin hauria d’assumir que “Ucraïna està perduda per a Rússia”.
Bielorússia
Alexander Lukaixenko, que durant anys ha coquetejat amb la UE a compte d’un hipotètic procés d’integració amb Rússia, ha donat el cop de porta a l’Associació Oriental arran de les sancions imposades per segrestar un avió al maig a fi de detenir un opositor. El tràfic de migrants ha estat la seva rèplica, però la pressió no ha fet sinó augmentar. Les sancions “no començaran a tenir efecte fins a començaments d’any, però són gairebé l’única eina de la UE”, segons l’analista bielorús Pavel Slunkin. De moment, assenyala, a Putin no li incomoda la situació.
Armènia
“Armènia va ser abandonada”, afirma Gaiane Abrahamian, exdiputada pel bloc reformista de Nikol Paixinian, el protagonista de la modèlica revolució del 2018 i encara primer ministre malgrat la derrota a la guerra amb l’Azerbaidjan per l’enclavament de Nagorno-Karabakh dos anys després. Els armenis –i la seva gran diàspora, concentrada sobretot a França– no es van sentir en absolut recolzats en aquella guerra davant el poder de l’Azerbaidjan, que subministra energia a Europa. Tropes russes vigilen ara la part armènia de Nagorno-Karabakh, i la conseqüència, assenyala Abrahamian, és que els termes democràcia i seguretat nacional “estan ara en contradicció”. “La qüestió és quant hi interferiran els russos”, ja que “hi ha un procés de neocolonització”. Armènia té per veïns dos adversaris, l’Azerbaidjan i Turquia, un tercer que va jugar amb ella armant l’Azerbaidjan encara que Armènia és membre del tractat de Seguretat Col·lectiva, i un quart veí precari, l’Iran.
L.A/er0aid1an
Sempre a cavall de Rússia i Occident, el president Ilham Alíev es va afegir fa anys a la Política de Veïnatge Europeu sense entusiasme. L’oleoducte BTC i el Corredor de Gas del Sud (un projecte de la Comissió Europea derivat dels problemes d’Ucraïna pel gas rus) li són més útils. La UE fa els ulls grossos davant la diplomàcia del caviar d’Alíev i la repressió del règim, que s’ha incrementat, afirma la investigadora Arzu Geibullaieva, amb una “inversió en tecnologia autoritària i sistemes de vigilància”. Tampoc la Unió Europea no va alçar la veu davant la guerra de Nagorno-Karabakh. Aquesta ha deixat al país “un sentiment d’eufòria que dura al cap d’un any” de la victòria, diu Geibullaieva, “però la realitat és que el conflicte no ha acabat, no hi ha acord de pau, hi ha tropes russes al territori i ningú no parla de quins tractes hi va haver amb Turquia”. El diàleg civil entre azerbaidjanesos i armenis continua sent impossible: “Les mateixes organitzacions i persones que van lluitar per la democràcia van donar suport a la guerra”, tant a l’Azerbaidjan com a Armènia.
Geòrgia
Fa avui 30 anys començava a Tbilissi una batalla entre partidaris i adversaris del president Zviad Gamsajurdia que va ser el pròleg d’una guerra amb la secessionista Abkhàzia (1992-1993). L’agost del 2008, Abkhàzia i Ossètia del Sud se separaven del tot en una breu guerra entre Geòrgia i Rússia que va definir la política del Kremlin de crear territoris independents, no reconeguts per gairebé ningú, on regalar passaports russos. El responsable d’aquell fracàs, el president prooccidental Mikhaïl Saakaixvili, va fugir del país però va seguir sent determinant, alhora que el magnat prorús Bidzina Ivanixvili, enmig d’una inestabilitat política constant. L’excessiu Saakaixvili va tornar al país, va ser empresonat (per diversos càrrecs) i fa un mes va concloure una vaga de fam.
George Tarjan-Muravi, de l’Institut d’Estudis Polítics, creu que “han acabat deu anys de degradació de la democràcia. La meva esperança és que ara comenci un altre cicle”.
Moldàvia
La petita Moldàvia (Moldova és el seu nom original) ha donat certa alegria a la UE des que els europeistes de la presidenta Maia Sandu –execonomista del Banc Central i exministra d’Educació– controlen Govern i Parlament, arxivant anys d’inestabilitat, corrupció i pressió de Rússia. País pobre, amb uns 3 milions d’habitants i un altre milió emigrat a Rússia, Romania i Itàlia, sobre ell continua pesant la franja de Transnístria, tutelada per Moscou després d’escindir-se el 1992 amb la guerra entre rumanòfons i russòfons. Moldàvia espera deixar de dependre en energia de Transnístria i Rússia. Segons l’analista Stanislav Secrieru, la línia proeuropea compta amb “un fort mandat popular”. ●