El competidor de Casado

El perfil més atrabiliari de Pablo Casado ha coincidit amb l’emergència de Valérie Pécresse, candidata per la dreta clàssica francesa amb possibilitats de guanyar les presidencials. Casado, que va tenir dies lluminosos en què s’assemblava al pulcre Dr. Jekyll, sembla haver-se decantat per l’obscuritat del frenètic Mr. Hyde. Va arribar a pronunciar un discurs magistral de dreta centrada, però d’un temps ençà tendeix a les declaracions estridents competint en tremendisme amb la dreta populista. Va accedir a la direcció del seu partit després del sobtat crepuscle de Mariano Rajoy, que va deixar-li d’herència la lletja i pesada motxilla de la corrupció. El PP necessitava un canvi generacional que Casado encarnava perfectament. Només de començar, va rebre un bon obsequi: l’espai liberal que Albert Rivera es va jugar al pòquer de la vanitat. Casado estava en condicions de reconstruir la dreta espanyola a la manera europea, marcant distàncies amb el sobiranisme irritat de Vox.

Seguint el camí d’Angela Merkel, Casado podria haver afavorit la governació de Pedro Sánchez. Certament, la majoria d’esquerres amb suport extern d’ERC es va gestar molt de pressa. Certament, Casado tenia dret a venjar-se d’un Sánchez que, en circumstàncies semblants, no havia volgut sostenir Rajoy. Es va venjar de

Sánchez, però també ha deixat el govern sol en una crisi sanitària que ha marcat època. Si hagués tingut un capteniment patriòtic, segurament ara no hauria de representar el paper de rondinaire. Defensant el mateix que Vox amb el mateix to que Vox, especialment quan es tracta de parlar de Catalunya, Casado està recordant a l’electorat de dretes que el partit de referència és Vox, i no el PP.

El cicle electoral que s’iniciarà amb les eleccions a Castella i Lleó està pensat per asfaltar el camí de Casado a la presidència. La pandèmia es recomplica. Tot i anar lenta, l’economia pot derrapar. La inflació i el preu de l’energia faran d’aquest hivern un dels més durs. Casado ja es veu congelant Sánchez. Però el cicle electoral castellanolleonès i andalús posarà sempre en primer pla aquest líder que era Jekyll i ara és Hyde, profeta apocalíptic, glossador de desgràcies, eco d’Abascal. Mentrestant, a l’altra banda dels Pirineus, Valérie Pécresse, moderada, tranquil·la, preparadíssima, reformista, eficient, recordarà una vegada més, per efecte mirall, que es pot ser de dretes sense cridar, que es pot ser conservador sense ser reaccionari, que es pot ser alhora dretà i reformista; i que el liberalisme no és un garrot, sinó una fàbrica de tolerància.

Pablo Casado, pressionat per Vox i per Isabel Ayuso, s’ha volgut blindar adoptant una personalitat severa i cantelluda. Però un home que tendeix espontàniament al somriure franc i simpàtic, ha de forçar-se molt per simular un posat agressiu i displicent. Aquest forçament és molt visible a hores d’ara. El competidor més gran que té Casado a dins i a fora del seu partit és ell mateix.

Era Jekyll, ara és Hyde: apocalíptic, glossador de desgràcies, eco d’Abascal