Boris Johnson en hores baixes

Corren mals temps per a Boris Johnson. El primer ministre britànic, que al cap de poc d’assolir el lideratge del Partit Conservador va aconseguir a les eleccions generals, fa tot just un any i mig, un triomf aclaparador per als tories (amb el 43,6% dels vots), ha patit en dates recents dos greus contratemps polítics que n’erosionen el lideratge. El primer va tenir lloc dimarts de la setmana passada, quan es va produir la rebel·lió d’un centenar de diputats conservadors (contraris a la imposició del passaport covid al Regne Unit), sense precedents en aquestes files des que Johnson és primer ministre: un cop dur per al seu lideratge. El segon contratemps va arribar divendres, quan els conservadors van perdre estrepitosament, en mans dels liberals, l’escó per North Shropshire, que havia estat en mans del partit de Johnson des de feia 187 anys, en l’etapa previctoriana.

Les desgràcies no venen mai soles. A aquestes dues se n’hi afegeixen d’altres. Per descomptat, la pandèmia de la covid, que torna a expandir-se desenfrenada pel Regne Unit i aguditza diàriament la lluita entre els conservadors “llibertaris”, enemics de més restriccions que redueixin les llibertats personals, i els sectors més prudents, atents a les indicacions dels especialistes sanitaris, que defensen les esmentades restriccions. Vet aquí un altre factor de desunió que es projecta sobre el Partit Conservador. Però n’hi ha més. L’any següent a l’entrada en vigor del Brexit, gràcies al qual la Gran Bretanya s’ha separat de la Unió Europea, el trànsit de migrants sense documentació per les aigües del canal de la Mànega s’ha multiplicat per tres respecte a l’exercici anterior. La qual cosa ha incrementat la pressió social sobre el Govern també per aquest flanc, sense que les temptatives de picabaralla amb França, país amb el qual el Regne Unit ha intercanviat retrets a propòsit d’aquest assumpte, hagin resultat un atenuant creïble, tret dels més nacionalistes. I no acaben aquí els maldecaps de Boris Johnson: en ben poc l’ha ajudat la sortida del Govern de David Frost, que ha abandonat el seu ministeri encarregat de la gestió del Brexit, incòmode amb l’erràtica política sanitària del premier, a més de les pujades d’impostos, l’increment del deute public i el que ell considerava excessives concessions a Brussel·les. Com a cirereta d’aquest pastís indigest, recentment també s’han divulgat fotos del primer ministre bevent vi al costat de setze persones més al jardí de Downing Street, la primavera de l’any passat, quan les restriccions per al comú dels britànics prohibien fer reunions d’aquestes característiques.

Desobeït per bona part dels seus diputats, abandonat per una de les circumscripcions conservadores fins ara més lleials, afrontant la cara menys amable del Brexit (la que els brexiters no han volgut veure fins ara), privat d’algun dels seus principals col·laboradors i convertit, a ulls de l’electorat, en algú que eludeix les restriccions que prescriu a la resta de la població, Boris Johnson travessa ara mateix hores baixes.

No està escrit que hagi de veure en perill el seu càrrec immediatament. Ni que el seu lideratge conservador estigui en l’aire (tot i que han començat a bufar al seu partit vents de fronda). Però potser la segona part del mandat se li farà tan dificultosa com l’ascensió per un pendent escarpat. Podria ajudar-lo a coronar el cim sense danys més importants una actitud menys individualista, la recerca de més consensos entre els seus i, per descomptat, una política menys impulsiva i erràtica, en la qual no faltin les mostres d’un lideratge digne d’aquest nom, que fins ara no s’han manifestat pas gaire. ●

El premier britànic ha patit contratemps polítics que li dificulten la resta del mandat