La importància rau en aquest matrimoni

Un dels principals ensenyaments que ens ofereix la teoria financera és que com més risc tingui una inversió, més retorn ha d’oferir. És lògic, tots menys els nefelibates són conscients que a la vida no hi ha res gratis: si he d’assumir la possibilitat de perdre molt, voldré tenir la possibilitat de guanyar molt. Això sempre ha estat així. Quan els portuguesos del segle XV solcaven l’Índic amb les caravel·les, corrien un risc altíssim i ho podien perdre tot, fins i tot les vides, però si tornaven, els retorns eren fabulosos. Per contra, aquells mercaders que decidien comerciar dins de la Península o entre diferents parts de l’Europa cristiana corrien riscos menys extrems, però també rebien retorns més modestos.

L’existència d’una relació íntima, gairebé matrimonial, entre risc i retorn té unes conseqüències vastes, no només en el món financer, també en l’empresarial, polític, personal i tecnològic. ¿L’articulista exagera? Vegemho. A moltes organitzacions els directius solen portar a sobre un comptador d’equivocacions que tothom pot veure. Aquest equivoquetròmetre lluminós determina la durada o el desenvolupament professional a l’empresa, partit polític o govern. Els errors, recordem-ho, poden tenir forma de pèrdues, retards, incertesa o contesa. En aquestes organitzacions un va al femer si el comptador d’errors puja massa. És això el que explica per què alguns dirigents no prenen decisions, es preocupen en excés amb el què diran i són, a la pràctica, cervatells espantadissos.

El problema és, naturalment, que es jutja pels errors, no pels èxits. Això en molts casos és un problema, recordem que un bon caçador és el que caça moltes peces, no el que falla pocs trets. Amb això sovint s’evita empènyer els assumptes més lucratius per por dels errors. Això pot ser bo o dolent en funció de la importància i la probabilitat dels errors i dels encerts.

A nivell personal passa el mateix, si un no assumeix riscos, les vacances seran més tipus franquícia, les amistats més vegetarianes i la vida laboral més convencional. Això és bo si un busca calma, i dolent si un vol viure en una cançó de Joaquín Sabina.

Tecnològicament passa el mateix: per progressar cal prendre decisions importants amb poca informació, donar cops de colze als incumbents i saber que tot pot acabar en el no res després d’anys de esforç dur. Cal assumir un risc alt. Si va bé, el resultat pot ser transformacional financerament i vitalment. És per això que els millors inversors de capital risc típicament només encerten una de cada deu inversions i és la inversió amb èxit la que finança tots els beneficis.

També cal tenir en compte que per gestionar l’alt risc cal tenir tremp, saber molt bé què es fa, entendre que s’ha de mesurar el procés, no el resultat, entendre el risc que s’assumeix i confiar en els professionals. Per això últim cal tenir gent competent, ètica i alinear bé els interessos de tots.

Aquesta és segurament una de les grans diferències entre nosaltres i la start-up nation per excel·lència, Israel: la nostra relació amb el risc empresarial. Simplificant, es pot dir que en termes de risc tendim més a desconfiar de les persones, a evitar allò incert i a témer els errors, no els mètodes equivocats. Es diu que hi ha tres regles per escriure una novel·la d’èxit, però que el problema és que ningú no sap quines són. Per sort sí que coneixem una de les regles per tenir èxit en el món de la tecnologia: entendre que el retorn està i estarà sempre enamoradament casat amb el risc. ●

Al món de la tecnologia el retorn està i estarà sempre enamoradament casat amb el risc