La Vanguardia (Català-1ª edició)
Arribaran temps millors
Ningú de la meva generació no celebraria la tornada a l’estil de vida de la nostra infantesa. Van ser anys durs en una Europa devastada per la Segona Guerra Mundial i en una Espanya autàrquica, dictatorial, mísera i amb les ferides obertes de la terrible Guerra Civil. Es passava fam o, almenys, es barrejaven els conceptes de pobresa i austeritat perquè faltaven els béns més elementals per sobreviure.
No hi havia calefacció, l’aigua corrent no arribava a tota la població urbana. Al món rural no hi havia dutxes ni productes d’higiene personal. La llenya era la gran aliada per alleujar les temperatures gèlides. Et posaves davant de la llar de foc, mentre bullia una gran olla de patates i verdures, i al cap d’una estona canviaves de posició perquè l’esquena rebés també la calor dels troncs que cremaven lentament. En ficar-te al llit, els pares ens donaven la famosa bossa amb aigua calenta que suavitzava el xoc tèrmic en entrar en contacte amb la fredor dels llençols. Els penellons brollaven als dits de les mans i dels peus i també a les orelles.
Els freds siberians del 1956 i les sequeres posteriors van expulsar de la terra centenars de milers d’agricultors i jornalers que van buscar millor sort a les contaminades indústries urbanes. Van venir les aglomeracions a través d’aquells trens que transportaven famílies senceres d’altres indrets espanyols, les barraques de Montjuïc, l’amuntegament humà en pisos sense condicions, la misèria que comportava estretors de tota mena. Vivíem en una precarietat estructural.
Allò no tornarà. Però tampoc no veurem el retorn de la implantació barroca dels diners, en paraules de Raimon Obiols, que es va viure gairebé massivament en els anys de vaques grasses d’un capitalisme que creava molta riquesa però que començava a notar-se que la distribuïa malament. No és cap novetat afirmar que la globalització ha conduït al fet que cada vegada hi hagi menys persones que tenen més i multituds de nous proletaris que cada vegada tenen menys. Una distribució més equitativa de la riquesa és un dels reptes de les anomenades democràcies liberals si no volen veure’s arrossegades cap a tensions socials que són transversals perquè les fronteres no aturen les crisis que transiten d’un país a un altre com els virus malèfics que han sembrat el pànic al món sencer.
Aquesta situació adversa és pròpia del decurs de la història i en sortirem encara que no sapiguem com ni quan. Per això em sembla interessant la reflexió que feia Tony Judt a El refugi de la memòria quan deia que ningú no desitjaria tornar a les penúries de la nostra infantesa. Però l’austeritat, afirmava, no era només una circumstància econòmica, sinó que aspirava a fomentar una ètica pública.
En l’àmbit polític hi ha hagut sempre personatges que han fet pedagogia amb el seu comportament en coses petites o no tan petites. Harry Truman va deixar la presidència i no va voler cap recompensa que pogués perjudicar el prestigi d’un expresident i va viure molt de temps amb la pensió de 112,56 dòlars mensuals fins que la publicació de les seves memòries li va permetre viure amb la dignitat que mereixia haver ostentat tan alt càrrec.
Clement Attlee, el fundador de l’Estat de benestar i inesperat successor de Churchill el 1945, va viure i va morir austerament amb un patrimoni escàs després d’una vida dedicada al servei públic. No era un savi, però sí un governant honest.
Les biografies de De Gaulle expliquen que quan rebia els seus nets a l’Elisi pagava el berenar de la seva butxaca. De les semblances d’Angela Merkel sabem que feia cua a la perruqueria i que no vivia a la cancelleria, sinó en un pis de lloguer a dos quilòmetres del despatx oficial a Berlín. Ella i el seu marit anaven a comprar, preparaven el menjar i s’encarregaven de la neteja de casa seva.
Són trets de biografies públiques que no fa falta copiar perquè cada temps ve envoltat de les seves circumstàncies personals i socials. Però sí que cal exigir una certa coherència entre el que es diu i el que es fa.
Aquests valors serien inassequibles per a personatges com Donald Trump o el mateix Boris Johnson, que ha tingut uns comportaments que han anat acompanyats de mentides contrastades i canvis de criteris incomprensibles en la serietat exigible de la vida pública. No per molt parlar es fan més coses i millors. Alguna cosa podrien aplicar-se els que al nostre país han confós la retòrica amb el bon govern construint discursos basats en mentides o mitges veritats. ●
Caldrà substituir la retòrica de les mentides i les aparences innecessàries pel bon govern