L’apartheid català

Amb una persistència deliberada, Casado i altres càrrecs del seu partit (a més d’alguns altres corifeus que van viure a Catalunya una desintegració política i ara es van desintegrant per les Espanyes) es dediquen a repetir falsedats i exageracions abusives que tenen com a única finalitat la provocació i la desestabilització. És inacceptable que des del PP es parli d’“apartheid lingüístic” perquè a Catalunya no se segrega ningú per l’idioma. Entre altres motius, perquè les normes es compleixen, i quan no es compleixen, llavors parlem d’una excepció o d’un cas anecdòtic que pot aparèixer a qualsevol lloc. És d’una mesquinesa sense límits que Casado gosi afirmar que a Catalunya “hi ha professors que tenen instruccions de no deixar anar al lavabo nens que parlen en castellà”. Presenti proves: porti’ns ara mateix un sol professor que sigui tan imbècil com per acatar unes instruccions tan delirants!

Però Casado no és l’únic que propaga el seu verí. Ana Beltrán, sotssecretaria d’organització del PP, deia fa pocs dies que aviat “arribarem a veure els que demanen poder estudiar en castellà amb un braçalet marcat perquè els puguin assenyalar pel carrer”. No deixa de ser revelador que hagi escollit comparar la suposada “discriminació dels nens que demanen estudiar en castellà” amb una atrocitat comesa pels nazis contra els jueus, ja que precisament és la gent del seu pal qui no deixa de defensar el nazisme amb actuacions diverses i amb misses com la que fa poc celebraven en memòria de Franco (aliat dels nazis), missa on, per cert, va participar Casado.

Durant més de trenta anys he estat (com a professora i com a mare d’alumna) en contacte diari amb escoles i instituts catalans. I puc assegurar que la política d’immersió lingüística ha estat, en línies generals, un èxit i un benefici per als estudiants, per a la societat catalana i per a la convivència, a més de ser fruit d’un consens amplíssim i transversal quan es va decidir. L’ensenyament del català no ha estat mai dirigit contra el castellà ni contra ningú, i el seu ús en les institucions públiques cau dintre del més pur sentit comú. I és aquest consens natural el que volen trencar aquells que estan interessats en l’ús d’una dialèctica pròpia del guerracivilisme, és a dir, d’aquells que veuen més rendible (per a ells) la guerra que la pau. I per si és d’interès per al lector, diré que no soc independentista. Però de ganes no me’n falten quan sento aberracions d’aquest calibre. ●