La nostàlgia, batalla política

Nadal i nostàlgia són sinònims per a molta gent, en realitat per a la majoria des que creixem. Persones que estimem van desapareixent, la màgia se’ns escapa entre les mans i amb prou feines podem reconstruir-la com un simulacre quan l’arribada de noves generacions, fills, nets, treu del traster el que queda del pessebre. No pateixin, això no va d’aquesta nostàlgia, un sentiment desagradable i enganxós quan no es controla. Cada vegada que estic a punt de sentir-la vaig a la Fira de Santa Llúcia a comprar un pastor o un patge nous que substitueixin els decapitats, ja saben, a casa hi ha dos gats.

La nostàlgia de què els parlo és una altra, la que mira al demà, i no és un oxímoron. El que ha de venir sempre serà millor, però què passa quan ens plantegem que potser no ho està sent? Com sempre, la literatura ens dona una pista de per on van les coses. En els diguem-ne dos/tres últims anys una nova nar

Que el futur havia d’arribar entregant menjar en bici ho han descobert tard

rativa del jo, lluny d’aquella autoficció estètica, ha irromput amb força. Són en bona mesura narracions escrites per dones per sota dels quaranta, i això és el que primer crida l’atenció. No havien de ser les generacions més afavorides, aquelles que havien de gaudir del món nou, verd i feliç que els vells no sabem apreciar? Què fan, mirant cap enrere? Què ha passat? Doncs bàsicament: que el futur havia de venir pedalant i repartint menjar ho han descobert ja tard, com la falsedat de molt del que els havien venut com a modernor. Com l’autonomia (personal) que a la pràctica porta a salaris molt baixos, els habitatges inaccessibles, els problemes per construir una família, tot allò que desdenyàvem perquè ho teníem segur. Penso en Ana Iris Simón i l’escàndol muntat sobre el seu llibre, Feria. No només ella, i escàndol no tant aquí, tornem-hi amb allò de sempre, sinó a la resta d’un món que descobreix que algunes coses del passat no estaven tan malament, començant per la seguretat, i no, no és l’ordre públic del que parlem, és de la impossibilitat de prendre decisions quan vius amb l’ai al cor. Aquell món ja no existeix i recordar-ho s’ha convertit en polític, perquè revela moltes estafes del present. Si no han llegit el llibre, aprofitin aquests dies. I que tinguin un bon Nadal. Ho necessitem. ●