La Vanguardia (Català-1ª edició)
Per què diantre es va suïcidar Van Gogh?
El 1936, durant la seva estada al Marroc, Nicolas de Staël escriu una carta a la seva mare adoptiva en què li confessa que està perplex davant el que per a ell eren els tres grans misteris de la pintura: per què diantre es va suïcidar Van Gogh, per què Delacroix va morir furiós amb si mateix i per què Franz Hals es va convertir en un alcohòlic desesperat. “En quin món van viure?”, es pregunta. Com si la comprensió profunda del dolor que va arrossegar a la mort aquests artistes admirats fos tot el que necessitava saber per accedir plenament a les seves obres. Dinou anys després, als 41, ell mateix tanca amb clau el seu estudi d’Antíbol, puja a la terrassa que hi havia a sobre de la teulada i es llança al buit. Amb aquest gest suïcida fa un gir de 180 graus a la seva pròpia biografia, i la seva història es comença a escriure pel final. “Ves amb compte. Et vas escapolir de la pobresa, però tens la força necessària per escapolir-te de la riquesa?”, l’havia advertit Marcelle Lapre, la dona de Braque, en unes paraules que després semblarien premonitòries. Igual que les que ell, poc abans del seu últim salt, va escriure al seu fillastre: “No sé què faré. Potser ja he pintat prou. He aconseguit el que volia”. De Staël s’havia convertit en un home solitari, però les seves teles plenes de colors vibrants continuaven sent un viatge a l’alegria, aparentment alienes al que fos que passés en la seva ment i en la seva vida. Darrere un gran somriure també hi pot haver molta tristesa i desesperació.
Per què Virginia Woolf es va posar l’abric, en va omplir les butxaques de pedres i es va llançar a les aigües glaçades del riu Ouse? I per què Van Gogh es va autolesionar tallant-se l’orella un any abans del seu suïcidi anunciat? “Així com agafem el tren per arribar a Tarascon o Rouen, prenem la mort per arribar a una estrella. Morir tranquil·lament de vellesa seria anar-hi a peu”, va escriure a Arle. Qui i per què tria la mort sobre
Qui i per què tria la mort sobre la vida? Darrere un somriure hi pot haver molta tristesa i desesperació
la vida? La resposta és laberíntica i s’escapa de qualsevol intent d’explicació. El suïcidi de Verónica Forqué ha inundat els mitjans d’especulacions salvatges sobre el que la podria haver portat a voler la seva desaparició. Sempre hi haurà persones, devastades per una varietat de ferides i malalties, mentals i físiques, que trobaran la vida intolerable. Una de cada cent morts ho és, segons un estudi recent de l’organització United for Global Mental Health, que denuncia que el suïcidi encara es considera un delicte en 20 països, punible en alguns d’aquests estats amb fins a tres anys de presó. Aquí, excepte en el cas dels artistes, dels que tendim a romantitzar els salts al buit, el càstig és el silenci. La mort absoluta. El meu avi es va llevar la vida abans que jo naixés. I ja no és que s’invertís la seva biografia: va ser llançada a un forat negre on ningú no parlava. Potser no va donar per a una obra literària, però va tenir una vida. Va engegar un tret a l’amor, al dubte, al fracàs, al gaudi, a la sorpresa, al riure, a la il·lusió i a la ràbia. Però això només va ser un final.
Com a cloenda del Festival Clàssics, Maria Arnal i Marcel Bagés van dedicar ahir un espectacle al Cant de la Sibil·la, la tonada profètica que anuncia la fi del món, una tradició de la Grècia antiga que el cristianisme va adaptar al Nadal. Ahir, a la sala oval del MNAC de Barcelona, en el solstici d’hivern, la nit més fosca de l’any i que dona pas a la llum, van oferir una actuació mig concert mig ritual. Francesc Bombí-Vilaseca