La Vanguardia (Català-1ª edició)
Dos punts perduts
Xavi Hernández va posar la mà al foc per Dembélé tot just va arribar a la banqueta, veient el que a d’altres tant ens costa veure: un jugador majúscul, dels que estiren l’equip i decanten els partits. En els seus bons moments, Dembélé ho té tot. La part dolenta és que els partits duren noranta minuts i el francès sempre transmet la impressió que se li fan llargs i una mica tediosos tenint en compte la folgança de les seves desaparicions.
Partit de brots verds per al Barça a Sevilla, que va deixar escapar dos punts i una ocasió de creure’s el que fa. I encara gràcies a un titular indiscutible, l’uruguaià Araújo, que va dissimular la pobra relació de l’equip amb el gol gràcies a un cop de cap fotogènic. A diferència del francès o de l’holandès Frenkie de Jong, noranta minuts són pocs per a Araújo, la millor notícia d’aquesta temporada.
La discontinuïtat fractura més aquesta plantilla que no pas l’edat. Sergio Busquets, com Rakitic al Sevilla, viu una segona joventut gràcies a un protagonisme madur que tant es necessita per allotjar els més joves i donar sentit als seus impulsos, molt d’agrair però sovint desbocats. D’altres, en canvi, semblen fets per a revulsius, un concepte vintage que s’aplicava als eterns suplents que no explotaven mai, un dia per una cosa, un altre per una altra. Sempre els falta un punt de sal i els anys en què s’espera Dembélé van passant. Diferent va ser el partit d’Abde, l’explosivitat del qual tampoc no sembla feta encara per als noranta minuts sinó per als trams finals. I greu badada a la marca del Papu, que li va costar el gol sevillista.
Per fitxar caldrà traspassar, i en vespres com el d’ahir no és difícil començar a pensar en determinades figures, com Dembélé o De Jong, sempre que el club els pogués traspassar a l’estil del Reial Madrid, més hàbil a l’hora de tancar vendes. Ja són quatre temporades del francès i tres de l’holandès, i no s’entreveuen raons perquè siguin intrasferibles en una conjuntura d’estretors.
Donar per bo l’empat contra un Sevilla amb només tretze dels vint-i-cinc membres de la plantilla i amb deu gairebé mitja hora dona compte de la fragilitat de l’equip. El Barça no es va acabar de creure mai la victòria i va acabar amb la desesperant forma de sempre: Piqué a l’àrea en espera de centrades que no arriben.
Allò de penjar pilotes a l’olla als minuts finals no va amb l’ADN de l’equip, de la mateixa manera que si hi ha una jugada estudiada que acaba en gol sempre és la del contrincant.
Això de les jugades estudiades és recurs de pobres, com penjar pilotes a l’àrea. Ja es nota en l’equip que no ve del fang. I adeu al 2021, l’any més negre del segle.
La fractura no és entre veterans i joves, sinó entre titulars i suplents