10 anys de cholisme

Diego Simeone compleix una dècada a la banqueta matalassera convertit en un mite vivent del club

Demà, dia 23 de desembre, es compleixen deu anys de l’arribada de Diego Pablo Simeone a la banqueta de l’Atlètic de Madrid, una dècada en què ha capgirat com un mitjó el club matalasser, que ha passat de viure en la mediocritat, acomplexat contra el Reial Madrid i sense competir pels grans títols, a figurar per dret propi entre els més importants del Vell Continent. L’Atlètic ja no se sent identificat amb El Pupas, la definició que li va donar el seu emblemàtic expresident Vicente Calderón just després de perdre la final de la Copa d’Europa contra el Bayern el 1974. Res no exemplifica més bé el seu èxit que el seu nou estadi, el Wanda Metropolitano, on es va traslladar el setembre del 2017. Es tracta d’un dels recintes esportius més moderns d’Europa, amb capacitat per a 68.000 espectadors i que li ha permès d’arribar als 130.000 socis i 58.000 abonats (per 93.000 socis i 61.000 abonats del Reial Madrid).

Res no feia presagiar que l’èxit del Cholo seria tan descomunal o que pogués arribar a aquesta longevitat en una banqueta elèctrica des que Jesús Gil va comprar el club el 1987. El següent amb més anys a Primera és Álvaro Cervera, al Cadis, amb cinc. És cert que Simeone ja tenia bons elements per ser estimat per una afició tan fidel i entregada com la matalassera. Era un exjugador en dos períodes diferents (1994-1997 i 2003-2005), i la grada l’identificava com un dels herois del doblet, la Lliga i la Copa del Rei guanyades la temporada 1995

1996.

Però Simeone, llavors amb 41 anys, era un tècnic amb molt poca experiència, gens a l’elit. Havia entrenat quatre equips a l’Argentina: Racing, Estudiantes, River Plate i San Lorenzo de Almagro, i el modest Catània durant 18 partits a la lliga italiana.

En la seva primera roda de premsa, el 27 de desembre del 2011, va demostrar clarament que sabia molt bé on s’havia ficat: “No m’espanta la pressió. Vull un Atlètic aguerrit, fort i que jugui al contracop. L’Atlètic de tota la vida, el que va fer que els atlètics ens identifiquéssim amb aquesta samarreta”.

L’Atlètic d’aquella temporada tenia grans jugadors (Courtois, Diego Forlán, Radamel Falcao, Koke, Saúl i Arda, entre d’altres), però anava malament a la Lliga i acabava de ser eliminat de la Copa del Rei per un Segona, l’Albacete, fet que va propiciar l’acomiadament de Goyo Manzano.

Simeone va posar fil a l’agulla amb un equip tècnic molt reduït en què destacaven dues peces: Germán el Mono Burgos, com a segon, un exporter de l’Atlètic que havia superat un càncer, i un preparador físic uruguaià amb fama de sergent, el Profe Ortega. L’èxit no va trigar a arribar. Aquella temporada l’Atlètic només va poder ser cinquè a la Lliga, però va guanyar l’Europa League en una final en què es va imposar a Bucarest a l’Athletic, que llavors entrenava Marcelo Bielsa (3-0).

Va ser l’inici de toot. I si hi ha un títol que els matalassers recorrden d’aquell comen-çament com un autèntic punt d’inflexió és el segon del Cholo, que va guanyar en la seva segonna temporada: la final ded la Copa contra el Madridid all Ber-B nabeu amb un gol de Miranda els últims minuts de la pròrroga (1-2), un partit en què per a més felicitat dels matalassers Mourinho i Cristiano van acabar expulsats i Koke va plantar un banderí de l’Atlètic en una canttonada del Santiago B ernabeu, símbol dels nous temps. Feia tretze anys que l’Atlètic no guanyava l’etern rivval. Eren els dies en quuè l’afició madridista ccantava allò de “es busca rrival digne per a derbi decent”.

Des d’aquella victòria, en l’imaginari matalasser l’Atlètic ha sumat per sempre més una altra Europa League i, sobretot, dues lligues: la primera, la que va guanyar al Camp Nou al Barcelona del Tata Martino amb un empat a l’última jornada, i la segona, la passada, amb un Luis Suárez en mode estrella.

Però ha estat contra el Madrid i a Europa on Simeone ha patit dues grans decepcions: les finals de Champions perdudes, la del 2014 a Lisboa, que va impedir de guanyar un gol de Sergio Ramos al minut 93, i la dels penals a Milà el 2016. Aquesta última va ser per a Simeone “un duel”, una cosa que el va portar a ser molt a prop d’abandonar la nau blanc-i-vermella. Va continuar perquè Miguel Ángel Gil Marín, el màxim accionista, es va encaparrar que continués i l’entrenador volia inaugurar el Metropolitano.

Avui dia, i amb contracte fins al 2024, ningú no s’imagina un Atlètic sense Simeone. No importa que l’efemèride dels deu anys arribi quan l’equip acaba de perdre per primera veggada tres partitsp seguits i estigui despeenjat del capdavant de la Lliga (avui juga al camp del Granda a lles 19 hores). El Metropolitano canta “Cholo, Cholo” en cada partit i hha incorporat l’argeentí al costat dels altres dos grans mites de lla històriahiòi del club: Luis Aragonés i Fernando Torres. L’Atlètic torna a ser com volia Simeone: fort, aguerrit i que jugui al contracop. El de tota la vida. ●