La Vanguardia (Català-1ª edició)
El mal estat de la nació
El PSG és un miratge en un futbol francès farcit de problemes
Marsella, Lió, Niça, Lilla, Lens, Angers, Montpeller, Saint-Étienne... No es tracta d’una llista d’estacions de l’SNCF ( Société Nationale de Chemins de Fer, els ferrocarrils francesos), ni de localitats on la ultradreta pot guanyar en les pròximes eleccions, sinó de ciutats on hi ha hagut incidents violents relacionats amb el futbol des de la tornada als estadis després de la pandèmia.
La violència a la Ligue 1 (i en menys mesura a la Ligue 2, la segona divisió) ha estat descrita com una “crisi existencial” per Vincent Labrune, el president de la Lliga Professional, i com una “epidèmia” paral·lela a la covid per la ministra d’Esports, Roxana Maracineanu, que s’ha preguntat si és una idea edificant portar la canalla als estadis, o seria millor deixar-los a casa amb els videojocs.
Una desena de partits de Lliga i de Copa –l’últim fa uns dies entre el Lió i el Paris FC– han derivat en incidents greus des del començament de la temporada (agressions, batalles campals, llançament d’objectes, atacs a autobusos amb seguidors, invasions de camp...), i França (com Mourinho) es pregunta per què. De respostes n’hi ha per a tots els gustos: que és un reflex de la fractura social i la crisi identitària del país, que respon als problemes econòmics dels clubs, que és conseqüència de la falta de control sobre el comportament dels ultres, que campen al seu aire...
El cert és que les batalles que abans es feien a la banlieu de París, a les barriades entorn de l’estadi de Saint-Denis, ara tenen també lloc a les tribunes de l’estadi Groupama de Lió, de l’Orange Vélodrome de Marsella o de l’Allianz Riviera de Niça. Deia Churchill que no hi ha res pitjor que una ampolla de xampany que s’ha quedat a mitges i ha perdut les bombolles, i això és el que li ha passat al futbol gal amb la pandèmia (el PSG amb Messi, Neymar, Mbappé i els diners dels xeics és un miratge). El nou contracte dels drets de televisió (Amazon i Canal Plus) és només una part de l’operació frustrada amb Mediapro, cosa que fa bo el refrany que no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat. Entre aquell negoci fallit i que la campanya passada es va suspendre quan va arribar la pandèmia (en comptes d’ajornada, com la majoria de campionats), molts clubs s’han trobat forats econòmics que no saben com omplir. Han retallat en seguretat als camps reemplaçant els encarregats més veterans per d’altres de més inexperts que no reaccionen a temps davant el comportament violent dels ultres.
És una explicació possible, com també que l’obsessió pels protocols de la pandèmia ha relegat a un segon pla la preocupació per la seguretat (en el partit entre el Lens i el Lilla no hi havia ni vint metres de separació entre les aficions rivals), o que és un reflex de la cultura tòxica i els problemes estructurals i institucionals del futbol francès, amb escàndols de bullying, abús d’alcohol i assetjaments sexuals. La notícia de l’agressió a Kheira Hamraoui, estrella del PSG femení, ha fet la volta al món.
El futbol gal, amb un pressupost anual de 300 milions d’euros, unes magnífiques instal·lacions de l’FFF (Fédération
Una desena de partits han estat escenari d’incidents violents d’ençà que va començar la temporada
Française de Football) a Clairefontaine –a Yvelines, seixanta quilòmetres al sud-oest de París– i més de dos milions de fitxes amateurs, és una de les grans fàbriques de talent del món, com mostren els resultats de la seva selecció. Però també l’escenari on cada vegada més es projecten les desigualtats i frustracions d’una República on no tot és liberté, egalité et fraternité. ●