Mirarem als ulls els nostres nets?

Passades ja unes setmanes de la cimera pel clima celebrada a Glasgow i constatat el tímid avenç que s’ha produït en la lluita contra el canvi climàtic, va arribant el moment que ens mirem al mirall i que mirem a la cara els que ens venen darrere.

La ciència ens indica que anem directes a una catàstrofe climàtica. Servida a poc a poc, això sí, de manera imperceptible en les nostres vides, però superconcentrada en aquesta petita part de la història del planeta que va d’una revolució industrial assentada sobre els fòssils fins als nostres dies. Per bé que els advertiments de l’efecte hivernacle venen de més de cent anys enrere, els més citats i compartits són els informes del grup de científics i tècnics de l’IPCC (ONU) de trenta anys ençà.

A la cimera de Glasgow hi han participat el que podem anomenar representants dels delinqüents del clima. Alguns amb posat hipòcrita (economies i grans empreses que segueixen basats en els fòssils però que maquillen), d’altres a cara descoberta, com la Xina o l’Índia (per citar els dos grans nous emissors de gasos) que sostenen que si Occident va créixer creant el problema climàtic, ells també poden fer-ho.

S’han subscrit cinc punts d’acord, que no es poden menystenir en la mesura que es mantenen vius els objectius de l’Acord de París del 2015. I en la mesura que s’incorpora el reconeixement que els combustibles fòssils són els principals causants del problema, que cal reduir-ne (no eliminar-ne) l’ús, que cal accelerar

Veient que el rellotge climàtic corre més del previst, el que fa falta és acció en majúscules

la transició energètica i reduir un 45% al 2030 les emissions del 2010, etcètera.

Tot això està molt bé, però veient que el rellotge climàtic corre més del previst, el que fa falta és acció en majúscules, perquè, en la pràctica, de Glasgow n’han sortit declaracions de bones intencions que poden quedar en un bla, bla, bla. Cal força compulsiva, altrament no avançarem en aquesta guerra. La UE, malgrat anar lenta, lidera la lluita i té una oportunitat d’estendre el moviment, tant en el mercat interior (imposant taxes universals al CO ), com protegint de CO les fronteres. Una altra esperança és la tecnològica. I encara una altra és la pressió social.

Si cap a on ens aboquem és a un planeta exhaurit de recursos naturals, un planeta brut per terra, mar i aire, i un planeta sobreescalfat, amb la biodiversitat feta miques, amb sequeres i inundacions gravíssimes, amb refugiats climàtics, amb una Mediterrània un metre més alta, la cosa és de supervivència. Potser hi haurà un pacte global per evitar que el 2100, com sembla probable, la temperatura mitjana del planeta sigui 6 graus superior, però per ara no se l’espera.

Quan els nets siguin grans i pateixin les conseqüències de la irresponsabilitat generacional del nostre progrés, tindran molt mal record de nosaltres. Mentre es facin grans i la catàstrofe segueixi avançant a pas ferm, podrem mirar-los als ulls sense que ens caigui la cara de vergonya i, alhora, de dolor?