Totes les dones del president

De Maria Eugènia Cuenca a Lourdes Ciuró, el Govern ha tingut fins ara 36 conselleres diferents

L’actual Govern de Catalunya és tan paritari que dels seus quinze membres vuit són dones i set homes, incloent-hi en aquests últims el mateix president de la Generalitat, Pere Aragonès. És un equilibri que ara forma part de la més absoluta normalitat política, però que no fa tant, ni tan sols trenta anys, era totalment impensable. De fet, aquest mes s’han complert tan sols vinti-nou anys que la primera dona va arribar al Govern de Catalunya, presidit llavors per Jordi Pujol: va ser Maria Eugènia Cuenca, designada consellera de Governació el dia 22 de desembre del 1992.

El nomenament va ser avançat per La Vanguardia en l’edició d’aquella data, abans que el president de la Generalitat el comuniqués oficialment, i tota la premsa de l’endemà destacava que fos la primera vegada que una dona era elegida per ocupar el lloc de consellera i que ho fes, a més, en una cartera de pes com ho era llavors el Departament de Governació, de què depenien, entre d’altres –per fer-se una idea de la rellevància que tenia– els Mossos d’Esquadra. El dia 23 la designació va ser publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) –tot requeria el seu temps, perquè l’era digital encara no havia arribat– i el 24, la vigília de Nadal, va prendre possessió del càrrec. Des que el 1980 Jordi Pujol va accedir a la presidència de la Generalitat havien passat dotze anys sense cap dona en el Govern. Això sense comptar l’etapa de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas i la de la Generalitat republicana de Francesc Macià i Lluís Companys.

Però una vegada truncada la tendència tot va començar a canviar, i fins avui 36 dones diferents han estat o són conselleres, sis de les quals han repetit amb més d’un president. La transformació, tanmateix, va ser molt lenta en els inicis. En els onze anys més que Jordi Pujol va estar en el poder, fins al 2003, només tres dones més van arribar al Govern, la segona d’elles Núria de Gispert, d’entrada com a titular de Justícia, que més endavant, el 2010, es convertiria, al seu torn, en la primera dona que presidiria el Parlament. En total, quatre dones pels 52 homes en sis legislatures. La ràtio va variar completament durant la presidència de Pasqual

Maragall, que en tan sols tres anys, fins al 2006, va comptar amb sis conselleres diferents, encara que no ho fossin totes de manera simultània, entre altres raons per les diferències obertes en l’últim tram de la legislatura entre el PSC i ERC que van acabar amb l’expul

sió dels representants republicans del Govern.

Amb José Montilla de president de la Generalitat, entre el 2006 i el 2010, el ritme de nomenament de dones es va tornar a alentir, amb tan sols quatre en tot el període, dues d’elles provinents de l’època del seu antecessor: Marina Geli, que es va mantenir tot el temps al capdavant de Salut, i Montserrat Tura, que va passar d’Interior a Justícia. L’arribada d’Artur Mas com a inquilí del palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona no va canviar la tònica, i del 2010 al 2016 únicament cinc dones van accedir al càrrec de conselleres, i a sobre en fases diferents, una d’elles repescada de l’època de Jordi Pujol, Irene Rigau, com a responsable d’Ensenyament, i dues amb el rang per primera vegada de vicepresidentes del Govern: d’entrada, Joana

Pujol va tardar dotze anys a nomenar una dona, però a partir de Maragall la dinàmica va començar a canviar

Els mandats amb més departaments dirigits per conselleres són els encapçalats per Aragonès i Torra

Rigau, Geli i Tura són les que més temps han ocupat el càrrec, i Ponsatí i Figueras han estat les més efímeres

La gran assignatura pendent continua sent que encara cap dona no ha presidit la Generalitat

Ortega, i després, arran de la ruptura de CiU i la sortida dels consellers d’UDC, Neus Munté.

Fins al 2017, Carles Puigdemont, en l’any i mig llarg que va ocupar la presidència de Catalunya, va nomenar sis conselleres, cinc de manera simultània, dues d’elles procedents de l’etapa del seu predecessor, Neus Munté i Meritxell Borràs. Després del parèntesi de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, Quim Torra, del 2018 al 2020, va comptar amb fins a nou dones diferents al capdavant dels departaments, per bé que només sis ho van ser alhora, cosa que va suposar, de tota manera, un pas important cap a la paritat, tenint en compte que el nombre d’homes en el Govern, incloent-hi el president de la Generalitat fins que va ser inhabilitat, era de vuit. I és ara amb Pere Aragonès al costat nord de la plaça de Sant Jaume des d’aquest 2021 que la paritat home-dona és completa, amb una única repetició del mandat anterior: Teresa Jordà.

Malgrat aquesta evolució, la dona encara té un repte pendent pel que fa al Govern de Catalunya: presidir la Generalitat. En els gairebé set-cents anys d’història de la institució, des del 1359 fins a l’actualitat ha tingut 132 presidents i cap presidenta. Hi ha hagut aspirants a ocupar el càrrec, la majoria al capdavant d’opcions amb poques possibilitats, a excepció del cas de Laura Borràs, que va ser candidata de JxCat el 14-F, però que també se’n va quedar a les portes. El repte, doncs, continua vigent, i depèn tant o més de les forces polítiques que no pas de les mateixes protagonistes. En qualsevol cas, és inevitable i és pura qüestió de temps. ●

Ha estat un exorcisme polític, el més important de l’etapa postprocés. Del cessament del major Trapero al capdavant dels Mossos d’Esquadra se n’han fet interpretacions molt diverses, segurament perquè el conseller Elena no va ser gaire clar ni detallat a l’hora d’explicar el relleu del servidor públic que té la responsabilitat de liderar els uniformats. El titular d’Interior va justificar el canvi amb objectius tan legítims i tan genèrics com consolidar un cos “més pròxim, feminitzat i arrelat al territori”. Finalment, el que n’ha quedat davant l’opinió pública és que el conseller no s’entén amb el major i decideix fer ús de la seva potestat per buscar algú de més sintonia amb els seus criteris sobre com ha de ser i actuar la policia autonòmica.

Més enllà de les tibantors entre Elena i Trapero –feia setmanes que eren conegudes– i més enllà del concepte de Mossos que tingui la nova cúpula d’Interior, és evident que el cessament del líder policial del Primer d’Octubre és una mena d’exorcisme de la classe política processista, i aquí coincideixen ERC –que ara dirigeix la conselleria del ram– i Junts. Recordeu que un exorcisme és un ritual del catolicisme que es fa per intentar expulsar d’una persona un esperit demoníac que n’ha pres el control i l’ha posseït. Amb el seu cessament, l’independentisme que governa la

Generalitat elimina el control que l’heroi del 17 d’agost del 2017 tenia sobre l’única esfera del poder autonòmic relacionada directament amb el monopoli legítim de la força.

Tenim escrit en aquestes pàgines que Josep Lluís Trapero ha estat víctima dels autoenganys, simulacres i decisions a cop calent que van marcar el procés des del moment en què el president Artur Mas va fer el pas al costat.

Com a policia modern i demòcrata que volia evitar els cops de porra als votants, Trapero va ser posat a la picota pels comandaments enviats des de Madrid, i va ser jutjat i absolt. Com a funcionari públic que no participava del projecte independentista i acatava la legalitat, Trapero va notar el menysteniment dels que havien creat la fantasia d’uns Mossos al servei d’una secessió. El major va quedar en terra de ningú, mal vist per uns i altres. Alguns no li reconeixen –i és mesquí que no ho facin– que una de les grans motivacions de Trapero ha estat evitar que el cos de Mossos fos eliminat o intervingut de manera permanent pel poder central. D’altres tampoc li perdonen que, durant l’etapa del conseller Sàmper, certes figures d’Interior de l’òrbita posconvergent fossin cessades.

Amb l’exorcisme sobre Trapero, l’independentisme oficial vol tancar una etapa que, paradoxalment, no tanca quan s’ocupa dels seus afers interns. La independència feta des dels despatxos de la Generalitat no era el millor pla, posava en risc la institució. Potser molesta que Trapero ho va veure venir.

L’independentisme vol tancar una etapa que no tanca quan s’ocupa dels seus afers interns