La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’any de Vox: 940.000 vots més el 2021
Els moviments de fons en política sempre es veuen molt abans. Vox sempre ha estat entre nosaltres: creixent en silenci per erigir-se avui en obert en el partit del descontentament davant la fatiga pandèmica
Som al 2014. Són les eleccions europees. Qui signa això aleshores era director de gabinet i conseller de presidència de la Junta d’Extremadura i tractava d’analitzar, com sempre (sigui un projecte de llei o els resultats d’una nit electoral), l’impacte en els fonamentals d’uns comicis que sabíem que marcaven el canvi d’època que s’acostava en la política espanyola. El pes del bipartidisme desapareixia mentre naixien a escala nacional dos partits de què parlaríem molt: Podem i Ciutadans. És cert. I, tot i això, una de les grans novetats consistia a analitzar una absència. No hi érem tots.
Faltava al panorama nacional un partit que va obtenir gairebé un quart de milió de vots: 246.833 suports (un de cada tres a Madrid) i que es va quedar literalment a les portes d’arrabassar l’últim escó als taronges: es deia Vox. Era un d’aquells senyals davant el soroll a què sempre hem d’estar atents quan es produeixen. Es va quedar a tan sols 1.740 vots d’obtenir un eurodiputat que l’hauria catapultat amb Podem i Ciutadans a escala nacional. La partida llarga, molt llarga, d’escacs de Vox, fonamentalment davant el PP i el PSOE, va néixer llavors i no després de les eleccions d’Andalusia del 2018, quan van començar a tenir representació, ni tan sols després de les dues eleccions generals del 2019, ni després d’un debat electoral.
Qui no sigui capaç d’adonar-se d’això continuarà sense entendre que un 50% de l’èxit polític neix de l’anticipació, la planificació i el calendari (i de molta feina al darrere), i que el 50% restant és sort, que t’ha de trobar treballant. Els moviments de fons en política sempre es veuen molt abans. Vox sempre ha estat entre nosaltres: creixent en silenci per erigir-se avui en obert en el partit del descontentament davant la fatiga pandèmica.
Quina és l’anatomia de Vox a final d’any? La d’una dreta a la dreta, autoritària, antisistema i cada vegada més transversal i enfortida, aquests últims mesos, perquè no hi ha hagut una oposició efectiva davant seu. Se’ls deixa fer. Xifres d’aquesta mateixa setmana en tres trets executius:
1. Tercera posició per a Vox: 19,8% del vot. Obtindria 71 escons. Amb el PP en 106, el PSOE en 82 diputats i amb una UP ascendent amb 41 escons. La tendència a Espanya avui és cap a un escenari xilè: Vox (Kast) vs. el laborisme del 1945 de Yolanda Díaz (Boric).
2. Fidelitat d’un 91%: la més alta de tots les formacions. I puixant intenció directa de vot en, atenció, la categoria de directius, els treballadors de serveis i comerç, els agricultors, els caçadors, molts joves, nous votants i, per descomptat, entre els policies i militars.
3. Les seves transferències del 2021 en dues dades: 530.000 vots nous de la banda dreta que el PP podrà recuperar al llarg de l’any que ve si obté victòries electorals intermèdies i 410.000 vots consolidats de la banda esquerra. 940.000 vots més. Sens dubte, l’any de Vox.
Sobre aquest últim punt: què està passant a Espanya? En una frase: aquests últims sis mesos, més que un salt de l’esquerra a Vox, el que hi ha hagut és més aviat un transvasament en cadena i un desplaçament generalitzat del vot cap a posicions més a la dreta. Si es manté aquesta tendència constant, la victòria amb majoria absoluta de PP-Vox serà gairebé inevitable a les generals. La matemàtica política ens indica que Vox i el PP s’han beneficiat del gir a l’aparell del PSOE (no s’ha entès a la banda esquerra) i de l’estil restauratiu sense perestroika del nou Govern central, sense disputar el concepte d’Espanya a la banda dreta (generant abstenció). Només és qüestió de temps que les urnes a Castella i Lleó i Andalusia confirmin aquestes xifres: qui puja i qui baixa. I que l’esquerra es pregunti qui pot guanyar la dreta.
Durant aquests mesos és cert que al Govern central li ha faltat equilibri, no hi ha ni escuders polítics ni migcampistes que donin una bona passada a Pedro Sánchez. A més, totes les bales de l’oposició impacten amb summa facilitat a la diana, o sigui, al cos del número 1. L’Executiu necessita, d’una banda, governar el calendari a partir d’un nou missatge que l’ajudi a picar espais per fer-se més gran al camp; i, de l’altra, deixar de cometre errors materials difícils d’entendre que no són propis del president, prometent el que no es pot complir (el preu majorista de la llum) o generant expectatives, arran d’una tardana conferència de presidents, amb una mesura com les mascaretes a l’exterior que no serveix per reduir la incidència de la sisena onada. Mentrestant, Yolanda Díaz gestiona el seu propi calendari amb intel·ligència. Com diu un bon amic, anunciant l’acord de la reforma laboral tan sols 24 hores després dels atacs a Sánchez i amb això encistellant un triple al camp de l’Estudiantes. L’únic missatge presidencial aquell dia va ser un tuit.
Així s’acaba l’any. Amb Sánchez rebent per tot això multitud de crítiques, sense pietat, a esquerra i dreta. En aquestes anàlisis això no passarà. Al contrari, seré clar i políticament incorrecte: Pedro Sánchez és massa pilot per a tan poc cotxe. És un polític extraordinari capaç de grans gestes quan pren decisions. Té un equip de què s’espera més el 2022.
En aquest punt de situació entenem la política des d’una perspectiva de les coses molt diferent de la dels que oculten la política perquè ningú no la comprengui. Ens mullem tècnicament. No hi ha millor manera per honrar una alta magistratura de l’Estat que s’ha exercit, com ara la Moncloa, que analitzar la política aportant honestedat i fugint del llenguatge de les ombres que no diu res. La política és transparència, i la institucionalitat s’ha d’exercir des de la més alta sinceritat. Entenent, com diu el gran Antonio Lucas en el seu debut narratiu, Buena mar, que des de terra les històries del mar resulten enigmàtiques, poderoses, heroiques. I, tot i això, des del mar els afers de terra semblen insignificants i verinosos. La realitat (per a qui ho sàpiga veure) és que l’oceà sempre és més directe i concret que el terra sobre el qual ens sostenim. I que el vaixell sempre avança, en política. Abans, això sí, que es faci miniatura custodiat per una sonora concentració de gavines. Bon any nou.
La tendència avui a Espanya és cap a un escenari xilè: Vox davant el laborisme de Díaz