La vacuna com a símbol i eina

Avui fa just un any Araceli Hidalgo, una dona de 96 anys resident en un centre de gent gran de Guadalajara, es convertia en la primera persona a Espanya que rebia la primera dosi de la vacuna contra la covid. Quan va començar a implantar-se la inoculació al nostre país, després de mesos de confinament i de dures restriccions, les opinions es dividien entre els qui veien en la vacuna la solució definitiva a la pandèmia i els que mostraven escepticisme i recel envers un sèrum elaborat en pocs mesos i davant les notícies sobre els seus efectes adversos. Per no parlar dels obertament negacionistes, amb una veu molt minoritària que les xarxes socials van amplificar. Hi va haver també un ampli debat sobre quina vacuna era la més efectiva.

Vam aprendre noms com AstraZeneca, Moderna, Pfizer i Janssen, i debatíem sobre si era millor la que es conservava a 70 graus sota zero o la que es podia guardar a la nevera.

Aquest 27 de desembre del 2020 començava la campanya d’immunització més important de la història a Espanya, gestionada per les comunitats autònomes i que va donar prioritat als residents en geriàtrics, als més grans de 80 anys, al personal sanitari i sociosanitari i als treballadors essencials. Un any més tard, podem afirmar sense cap mena de dubte que aquella campanya ha estat un èxit que va començar a completar-se el mes passat amb la vacunació als nens de 5 a 11 anys i la tercera dosi per als més grans de 50 anys. Gairebé el 90% dels espanyols tenen la pauta completa.

Tot i que una minoria es continua resistint a vacunar-se, sigui per negacionisme, per escepticisme o per mandra, la immensa majoria de la població ha pres consciència de manera inequívoca que la immunització funciona i és una ajuda enorme encara que la seva eficàcia disminueixi amb el pas de les setmanes i això fa que calgui aplicar una tercera dosi de reforç. Cal recordar que el juliol del 2020 només el 32% dels espanyols deia que es vacunaria així que fos possible, mentre que el gener del 2021 el percentatge ja pujava al 58% i el maig passat arribava a un 83%. Al contrari, poc més d’un de cada deu espanyols es declara antivacunes o negacionista i 4,4 milions de persones més grans de 12 anys no han rebut cap punxada, de les quals el 70% afirma tenir por d’un medicament nou.

Si girem la vista i veiem com vam passar el 2020, no hi ha cap dubte que aquest any que ara acaba, malgrat el desencant i el desànim que han pogut causar les noves restriccions en aquestes dates nadalenques tan assenyalades, s’ha pogut recuperar gran part de la normalitat social i econòmica gràcies precisament a la vacunació.

El sol fet de pensar en quina situació sanitària i hospitalària podríem estar avui sense les vacunes fa esgarrifar. Per això cal valorar el fet en la seva mesura, especialment si comparem la situació d’Espanya amb la de nombrosos països europeus en els quals, a causa d’un percentatge més baix de vacunació, les autoritats han decretat la inoculació obligatòria per a determinats col·lectius de treballadors.

Cada vegada tenim més informació i ara ja sabem que la vacuna sola no és la solució definitiva i total, i que hem de continuar prenent mesures preventives, però segueix sent la millor eina sanitària que tenim perquè, si ens contagiem, no acabem en un llit hospitalari o en una uci. Assumim que les dosis de reforç seran necessàries a causa de la pèrdua d’efectivitat dels immunògens, però també prenguem consciència que, si no aconseguim que les vacunes arribin a tots els països del món, no aconseguirem erradicar la pandèmia. ●

Avui fa un any, la vacuna va obrir una finestra d’esperança per afrontar la covid