Striptrease nadalenc

Als carrers i a les botigues, hi ha hagut bullici, presses de darrera hora i molts paquets amunt i avall, sí, però la processó va per dins. El segon Nadal sota la tirania del coronavirus es fa tan estrany que fins i tot enyorem la figura del cunyat, tan vilipendiada. Quins temps, aquells, en què, durant el dinar de Nadal, havíem de suportar amb un somriure estoic les seves llargues teòriques sobre les diferències entre cava i xampany! Quins temps aquells en què l’exministre Fernández Díaz lamentava la fractura, a l’hora dels torrons i les neules, entre els partidaris de Puigdemont i els admiradors del comissari Villarejo!

Amb els joves escampats arreu del món, les taules de Nadal eren molt cosmopolites. A casa nostra aplegàvem comensals procedents de diverses ciutats d’Europa; alguns veïns i coneguts congregaven familiars escampats per tres continents. Aquelles trobades van ser sobtadament suprimides el Nadal del 2020, després d’un any tan traumàtic que ha marcat una frontera històrica: infeccions massives, heroïcitat sanitària, morts en soledat hospitalària, confinaments dràstics, rebrots depriments. Ha passat un altre any, el 2021, i les onades del virus han anat xocant contra el dic de la vacunació. Semblava que ens en sortíem. Però ja hi tornem a ser.

No s’acaba d’entendre què ha passat. Les defenses contra el coronavirus s’han desfet com un castell de cartes. Els contagis tornen a desbocar-se i les autoritats demanen contenció. El Cap d’Any serà una festa sadomasoquista. Els que vagin de revetlla ho faran com el soldat que sap que tornarà o amb una medalla o amb una bala al pit. S’espera un gener de col·lapses sanitaris i restriccions severes. No se sap si les escoles tornaran a obrir, si els malalts cauran pels carrers a causa del col·lapse hospitalari o si, com diuen que ja passa a l’Índia, arribarà la immunitat de grup o de ramat, i el coronavirus quedarà domesticat com el microbi de la grip. Ningú no sap res. Sánchez toca el violí. Argimon ensenya millor les seves americanes que no pas els coneixement mèdics. Els sanitaris ja no poden més. La ciutadania s’ha dividit entre histèrics ultraprudents (com ara jo) i els frívols obsessionats amb el carpe diem.

Per què anàvem tan bé i de cop anem tan malament si l’òmicron encara no ha tingut temps d’assaltar el lideratge coronavíric? Aquest temps de confusió és ideal per als negacionistes i els conspiranoics, que treuen pit: les vacunes només serveixen per fer-nos addictes, afirmen. I un ja només s’atreveix a recordar-los: gràcies a les vacunes, la morbiditat i la mortalitat són molt menors. Però ells insisteixen: si la mortalitat és baixa, per què ens tornen a imposar mascaretes i restriccions? I un gosa contestar-los: perquè encara hi ha un tant per cent de persones que reaccionen dramàticament al virus. Deixar que la gent faci vida normal i que s’accelerin els contactes a la manera de Johnson, Bolsonaro i companyia a la recerca de la immunitat de grup seria tant com abandonar una part de la població; seria tant com acceptar que en deixem morir uns quants per tal que els altres puguin viure al màxim. Aquesta decisió és una imposició moral autoritària, contesten els negacionistes: estem sota una dictadura de mentiders! Arribat a aquest punt, un es rendeix i calla. Que passi el que hagi de passar. Com recorda Albert Camus a La pesta, el pitjor de l’epidèmia no és la mortalitat, sinó les ànimes que despulla, un espectacle que acostuma a ser horrorós. ●

El pitjor de l’epidèmia no és la mortalitat, sinó les ànimes que despulla