La gran ressaca

El 1945, a Colúmbia, Allen Ginsberg, William Burroughs i Jack Kerouac, ànimes de la generació beat, es van passar setmanes bevent de tot i discutint amb Lucien Carr sobre què era l’art. Ginsberg mantenia que havia de ser social (“perquè llavors jo era comunista”) i algú va deixar anar una hipòtesi i una pregunta. “Suposem que un bastó tallat en fusta és art. Suposem que el bastó és a la lluna, també ho seria?”.

Necessita l’art que el vegi algú per ser art?

Explica Ginsberg a Las mejores mentes de mi generación (Anagrama) que allò Burroughs ho va tallar ràpid: “És la discussió més idiota que he sentit en la meva vida. Art és una paraula de tres lletres, és qualsevol cosa que vulgueu definir com a tal. Si decidiu que tal cosa sigui art, serà art. Però discutir si la cosa en qüestió és art, o no, és confondre termes”.

Aquest Nadal està sent una gran obra d’art, un entremès que ni Quevedo. Una tela en blanc que cada família ha pintat com ha pogut, al seu gust, amb els colors restringits que les restriccions van dosificar.

Ens ha quedat un quadre abstracte –art públic– i, com Burroughs amb el terme art, hem celebrat el Nadal només per creure en aquesta paraula.

Se’ns han fos els ploms fins a redescobrir que les lleis morals són fluctuants, com mantenia Ginsberg. Quan vam perdre la virginitat mental (“res no era blanc o negre, o bo o dolent”) vam comprendre que tot era molt diferent de com se’ns havia explicat. “Les lleis morals, que t’havies empassat, no tenien res a veure amb res cada vegada que en coneixies qualsevol que hagués matat algú”.

La vida era (i és) divergent del que es llegia als diaris o a les novel·les i Burroughs mateix es va carregar la seva dona, ella amb una poma damunt del cap, jugant a Guillem Tell... D’aquestes festes ens quedarà una gran ressaca sentimental, una ressaca a l’altura de les de la generació beat, que déu-n’hi-do. Però, de moment, objectiu aconseguit! Endavant, artistes. ●