La nostra Hemingway

Ha mort Joan Didion, i aquelles que un dia vam escriure en revistes femenines i atresorem entre els nostres fetitxes els seus llibres al costat de mocadors de seda vintage ens hi sentim en deute. Perquè l’escriptora californiana que va autobiografiar el dol com ningú, etnògrafa del dolor que va revertir en literatura elèctrica, va ser mentora d’aquelles que buscàvem maneres d’ordenar el caos amb les paraules, combatent la falsa intensitat que confereix la miopia. Igual com Sylvia Plath o Dorothy Parker, ella va aprendre a escriure en una redacció de dones que no gaudia de cap prestigi intel·lectual, una etiqueta que va arrossegar: la crítica (masculina) la titllaria de frívola per la precisió en el detall.

“L’estil és el caràcter”, assenyalava la mateixa que llogava una mansió en ruïnes a Hollywood o es comprava un Corvette de color plàtan. A la premsa va canviar la manera d’escriure sobre històries públiques, com una manualitat, amb talls, flaixos i collages; la fragmentació com a manera de pensar en contemporani.

S’aproximava a la realitat amb una distància brechtiana, domant el sentimentalisme com si sempre acabés d’escriure amb un cop de ginebra. Didion va feminitzar aquell escriure frontal de Hemingway en què el quotidià no s’escapoleix malgrat l’acció exterior, sigui al Salvador o a Cuba, des d’on va firmar reportatges. Didion, que no es considerava una intel·lectual, fugia d’abstraccions de saló i va conservar el seu maleïdisme fins a la canonització amb L’any del pensament màgic.

Quan el seu marit, John Gregory Dunne, va caure fulminat per un infart –“els nostres dies estaven plens de la veu de l’altre”–, va actuar amb disciplina: de la paràlisi a l’autocompassió, de l’estupor a la construcció d’un nou espai mental on la bretxa s’anava omplint amb acceptació perplexa, però viva. I va firmar una obra mestra. Joan Didion va ser una escriptora que mirava sense unir-se, recolzada al marc de la porta. ●

Joan Didion canvia la manera d’escriure a la premsa sobre històries públiques