L’estímul de l’article setmanal

Calculo que aquest és el quatrecents vintè article que publico a les pàgines d’Opinió d’aquest diari. Fa més de vuit anys que vostès, amics lectors, primer cada dissabte i després cada dilluns, ensopeguen amb les meves reflexions, sempre molt ben acompanyades, primer per les de Juan-José López Burniol i després per les de Màrius Serra, dos articulistes que sempre val la pena llegir.

Quan vaig escriure el primer article d’aquesta sèrie no estava gaire segur de si se m’acudirien prou idees per emplenar dues o tres quartilles cada setmana, sense fallar-ne cap. Deixant de banda una temporada, fa més de vint anys, que vaig escriure un article setmanal al Diari de Barcelona, mai no havia fet de columnista amb regularitat. Era una incògnita, i ha estat un plaer redescobrir que sempre surt alguna cosa.

Tampoc no sabia quina mena de columnista volia ser. Només sabia el que no volia fer. No volia rondinar, ni criticar per sistema, ni convertir cada article en un lament sobre els mals de Catalunya, d’Espanya o del món, ni anar envestint contra les opinions contràries a les meves, ni remenar les misèries de l’existència humana. No volia sermonejar el lector, ni dir-li el que ha de fer i el que no, el que està bé i el que està malament. ¿Qui soc jo per sermonejar ningú? Tampoc no volia donar lliçons de res. Informar, en la mesura que pogués, sí, però sempre vigilant de no enfilar-me en cap estrada.

Volia ser, simplement, un amic (allò tan bonic de tenir i tan difícil de ser, com va escriure Jaume Perich). Volia ser la mena d’amic que no abusa de l’amistat per descarregar el mal humor, ni per transmetre males vibracions, ni per parlar malament d’uns i altres, ni per encolomarnos tant sí com no les seves anècdotes i opinions. Simplement, un amic per compartir la fascinació i la perplexitat per les coses que passen.

Em vaig proposar no escriure sempre sobre els mateixos assumptes, ni limitarme als que, per la meva trajectòria, potser conec una mica millor. Tampoc no volia mirar-me el melic –com faig avui, ho admeto–, ni ser aquesta mena d’amic que només parla d’ell mateix. Em vaig proposar no prendre’m gaire seriosament i deixar sempre una petita porta oberta al dubte, a la possibilitat que les coses siguin diferents de com jo les veig. I no caure en el recurs –tan lleig però de vegades tan efectiu, perquè de babaus que es deixen impressionar per les frases obscures mai no en falten– de remenar les aigües perquè semblin profundes, com va escriure Borges (i Nietzsche abans que ell). Volia ser tan clar i tan llegidor com fos bonament possible, però sense sacrificar matisos ni caure en la simplificació.

No sé si ho he aconseguit. Tot això és més fàcil de dir que no pas de fer. A l’hora de la veritat, cal escriure les nou-centes o mil paraules setmanals, i això implica sovint pecar per una banda o per l’altra. Hi ha assumptes que exigeixen explicacions tedioses; n’hi ha que reclamen una posició moral, o deixar al descobert les mancances d’algú. Una cosa és mostrar que un veu tots els angles d’un assumpte complex i una altra ser un cagadubtes. Una cosa és no voler buidar un cubell d’escombraries al cap del lector i una altra parlar només d’assumptes incolors, inodors i insípids. Una cosa és ser clar i una altra ser banal. Al capdavall, és una qüestió d’equilibri.

Escriure aquest article setmanal ha estat per a mi una lliçó d’humilitat. No sempre m’ha resultat fàcil saber què pensava. De vegades, dintre meu, la majoria anava per una banda i una minoria tossuda per l’altra. Gràcies als comentaris dels lectors, algun cop he après que les dades en què em basava no eren exactes. Hi ha hagut moments que m’ha fallat l’olfacte. Si algú busca a l’hemeroteca els meus articles sobre el Brexit, per exemple, veurà que vaig ser el primer sorprès pel resultat del referèndum britànic.

Altres vegades la realitat m’ha posat al meu lloc. Fa dues setmanes, després de publicar un article vantant-me de les meves sis vacunes (tres contra la covid, dues contra la grip i una contra el pneumococ), vaig arreplegar la covid. Au, per parlar. Res greu, per sort –gràcies a les vacunes, sens dubte–, però suficient per ensenyar-me a ser més prudent amb la ploma a la mà.

Han estat vuit anys ben moguts. Si una cosa no m’ha faltat mai, ha estat tema. Entre les turbulències de la política catalana, la fi del bipartidisme espanyol i l’emergència del populisme aquí i allà –amb Donald Trump com a estrella imbatible–, sempre hi havia coses a dir. La dificultat, si de cas, era escapar de la política i parlar d’algun fet quotidià digne d’interès, o d’algun llibre, per no abusar dels assumptes més suats.

Ara obro una nova etapa. Com els marins, que de tant en tant han de sortir a navegar, no he sabut defugir la temptació d’embarcar-me en una nova aventura com a diplomàtic. Això m’obligarà a renunciar –espero que només temporalment– a aquesta cita setmanal. Mentre l’editor i el director del diari m’ho permetin, continuaré publicant algun article de tant en tant, per no perdre el contacte, però no amb la mateixa periodicitat que fins ara.

Escriure en aquestes pàgines durant aquests vuit anys ha estat un gran privilegi i m’ha inoculat el verí del periodisme, la fascinació de seguir els alts i baixos i les tombarelles de l’actualitat i de mirar de dir-hi la meva. Estic molt agraït als lectors per la seva atenció i, quan els ha vagat, pels seus comentaris, i a l’editor i els tres directors que m’han tocat per acollir-me i per la llibertat que m’han donat. Sé que enyoraré aquesta cita setmanal i quan torni la primera cosa que faré serà posar-me en contacte amb l’editor i el director del diari per intentar restablir-la.

Bon any. ●

Escriure setmanalment en aquestes pàgines durant aquests vuit anys ha estat un gran privilegi

LLIBERT TEIXIDÓ