Les fonts de Pablo Casado

Una possible font d’inspiració del disbarat amb què Casado denigra els ensenyants catalans

Pablo Casado acumula querelles per les seves desafortunades declaracions sobre nens que no obtenen permís de micció si no ho demanen en català. La idea és tan peregrina que incita a traçar les fonts on es devia abeurar. És ben cert que la cultura catalana té una tradició escatològica notable, representada cada Nadal per dues figures emblemàtiques com el caganer del pessebre i el tió que caga avellanes i torró. Però els exemples idiomàtics són molt variats i abasten totes les necessitats fisiològiques. També l’orina.

En alguns pessebres el caganer fa de cos en companyia d’un pixaner, però els nens catalans tenen molts motius per pixar-se de riure cada cop que veuen els crèdits d’una pel·lícula produïda per Pixar. El pixaner català més popular és el pixapins, l’urbanita barceloní arquetípic, però no és pas l’únic. També tenim pixareixes i pixavagants (dropos), pixatinters (oficinistes), pixavins o pixavines (pets presumits) i fins i tot gols de pixarrí, perquè en l’argot futbolístic regatejar un rival sovint és sinònim de pixar-se’l. Quan una cosa inesperada ens sorprèn diem que ens agafa amb els pixats al ventre, els beats són acusats de pixar aigua beneita, els tocats i posats pixen colònia, els errats pixen fora de test (o directament la caguen) i solem descriure un espai caòtic dient que allò és Can Pixa, o fins i tot Can Pixa-i-Rellisca. A Girona vaig sentir un avi que deia: “Tinc una pixera que m’arriba a la Jonquera, i si no vaig a pixar, m’arribarà a Perpinyà”, i el refranyer recull diverses variants d’un tret entre prostàtic i idiosincràtic: “El bon català pixa quan veu pixar”.

Si l’excreció passa a majors, hi ha un munt de termes defecatius que usen la femta per descriure actituds: cagacalces o cagalló (covard), cagadubtes (indecís), cagamiques o cagadur (avariciós), cagamandúrries o cagabandúrries (curt de gambals), cagandanes o cagandances (bluf). Termes, tots ells, adequats per descriure algú que emet falsedats com les que han motivat les querelles a Casado. Ara bé, posats a buscar fonts d’inspiració pel disbarat aquest que denigra els ensenyants catalans, en conec una que data dels anys més foscos del franquisme. La meva estimada sogra, ara nonagenària, va llegir moltes pàgines escrites en català a les latrines de l’escola religiosa on estudiava als anys quaranta, al barri del Guinardó. No és que s’hi endugués lectura mentre feia les seves necessitats, sinó que les monges havien arrencat les pàgines de tots els llibres en català i les feien servir de paper higiènic. En comptes d’eixugar-se el cul amb els poemes de Maragall, Sagarra o Verdaguer, aquella nena curiosa els rescatava full a full i se’ls llegia.

La versió catalana d’una coneguda dita castellana explica molt bé les fonts d’inspiració de Pablo Casado: “Creu el lladre que tothom és com ell”. ●