La democràcia del pessebre

Ens espera, l’any que ve, un paisatge de moltes incerteses. I caldrà recórrer, amb la candela encesa de l’esperança, aquells panorames de boira. Una de les realitats que estaran en joc serà la de les nostres democràcies, que a poc a poc s’esquerden. A Occident, hem tingut Trump i, de moment, continuem tenintlo en l’horitzó, penjant com un sabre de despotisme sobre el coll dels Estats Units. A França, a Espanya, a Portugal s’afirmen trepitjant cada vegada més fort partits i personatges que plantegen democràcies minimalistes, aquells règims anomenats il·liberals que ja es dissenyen a Hongria o Polònia. La cirereta de tot això la trobem al pastís de l’autoritarisme xinès, cada vegada més puixant.

Sense saber com animar-me a mi mateix, he posat els ulls en el pessebre d’aquestes festes i m’he adonat que, en aquell escenari ple de suggeriments, també centellegen diversos missatges per a les nostres democràcies. En primer lloc, la confiança total en la gent corrent: Maria i Josep són, de fet, els primers herois populars de la cultura occidental. Persones senzilles que han sabut trobar el seu camí. I aquesta humanitat senzilla, que es mou pel món sobre un ase, constitueix l’argamassa d’una democràcia: és el poble, en el millor sentit d’aquesta paraula. Un poble tan confiable que fins i tot la divinitat es lliura a les seves mans.

D’altra banda, hi ha una cosa així com un Parlament en aquell públic ampli de pastors i Reis d’Orient. Esquerra i dreta, diríem avui. Però, encara que les diferències entre monarques i sagals salten a la vista, tot s’integra en una harmonia que no desdibuixa les respectives identitats, els diferents interessos. No estem davant una assemblea que funcioni com un camp de mines. És possible, doncs, que una cosa s’articuli amb una altra de diversa. L’objectiu d’una democràcia no consisteix en el fet que ens deixem com un drap brut mútuament, sinó que siguem capaços d’aquesta convivència lluminosa de persones diferents.

I democràcia significa també ús de la paraula en plena llibertat. En aquest terreny, la lliçó la donen els àngels. Oblidem els efectes especials cinematogràfics de les seves ales, que gairebé no consten als Evangelis, i anem al gra: el que diuen. Es tracta d’un llenguatge que es clava en el futur com un dard. Capaç d’explicar per on es pot tirar, quin és el rumb. Sempre respectuosos, anuncien, proposen, suggereixen, però no condemnen ni maleeixen. Estem davant una paraula que crea horitzons, sense que se’ns negui la nostra llibertat de recórrer-los o no. Tant de bo fóssim capaços de comunicar-nos així.

Precisament pel seu tarannà liberal, el pessebre ha acollit, al llarg dels segles, tota mena de contribucions. Estem davant un gran exemple de democràcia participativa. Sant Francesc i els seus companys hippies van afegir al quadre un burro i una vaca. Els Reis d’Orient se’ls va batejar amb noms que l’evangelista Mateu desconeixia, i un d’ells, Baltasar, es va tornar flamantment negre. Als naixements de tants pobles i ciutats, els que les famílies creen a casa seva, segur que, al costat de la tradició, hi ha atrevides innovacions. Recordo que, al pessebre de la meva infantesa, hi havia un pou amb una galleda que es podia tibar, rius de paper de plata, d’aquest que serveix per embolicar xocolatines, i cases contemporànies de cartolina fabricades pel meu pare. Tot això esmorteït amb molsa i il·luminat amb espelmetes de pastís d’aniversari.

El més difícil, però, en això de la democràcia del pessebre, consisteix a donar-li al poder més gran aquella forma benigna, tendra, afectuosa, d’un nen acabat de néixer. Però ai de nosaltres si se’ns oblida aquella infantesa pura que encara portem dins. Somni absolut, sense cap ombra d’orgull. La vanitat, de fet, és el lloc on es comença a espatllar la il·lusió de què hem estat capaços. Els nostres líders democràtics no seran el nen Jesús, però, íntimament, deixem-nos conduir per aquesta llum, per aquesta estrella d’un nadó que irradia cristal·lina bondat.

Sé que, per a moltes persones, el fred d’aquest Nadal serà més gèlid. La solitud, més solitària. El desànim, més amarg. Però, tornant a la metàfora democràtica, el partit del bé continua existint. No té sigla ni bandera, no és de dretes ni d’esquerres, no concedeix carnet de militant ni ens transforma en diputats a les corts. Però es pot votar per ell cada dia, a cada moment que passa.

Bones festes. ●

Deixem-nos conduir per aquesta llum, per aquesta estrella d’un nadó que irradia bondat cristal·lina

RICHARD I'ANSON / GETT