Toynbee i la crisi d’Europa

Quan Arnold Toynbee va publicar el 1953 Estudio de la historia, feia només vuit anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial i encara perdurava el caos posterior. No existia el tractat de Roma (1957), que va constituir la Comunitat Econòmica Europea, antecessora de l’actual Unió. Cal considerar aquest escenari per valorar el que segueix. De l’ingent estudi, que ocupa onze volums, vull destacar unes pàgines (edició Emecé Buenos Aires, 1961. Vol. VII, Iglesias Universales, pàg. 35 i seg.) que llegides gairebé 70 anys després impressionen pel seu vigor premonitori i potser precursor:

Comencem per allò que va empènyer a la unitat europea: “Les poblacions han patit una prova molt dura. Les seves emocions dominants són una set de pau i calma i una aquiescència agraïda pel règim ecumènic. Aquesta actitud general és el fonament psicològic de l’Estat universal”.

I continuem pel nostre futur pròxim: “I quan els súbdits comencen a recuperar-se de l’esgotament, el record de l’anterior temps d’angoixes comença a esvair-se. La gent pateix més el malestar derivat de l’obstrucció... de la força vital... L’Estat universal lluny d’interessar-se a obrir canals per a l’activitat espiritual tendeix a mirar amb recel totes les noves manifestacions de vida... En tal situació, una naixent Església universal pot treballar la seva fortuna prestant a una societat secular estancada el servei que necessita... Donant sortida a les energies espirituals contingudes de la humanitat sense demanar permís al Govern imperial, i de vegades, cosa que és encara més efectiva, desafiant el seu veto”.

“Com quan l’Església a l’imperi romà... va donar sortida a les energies intel·lectuals i polítiques que havien estat contingudes tant de temps. Es va donar abans una fase prèvia en què es va produir el xoc entre l’Església i l’Estat universal, que va donar als homes i dones una oportunitat nova i fresca de realitzar el suprem sacrifici... El Govern romà no aconseguia impedir que civils, de cap manera marcials, no sacrifiquessin la vida com a màrtirs per la causa de l’Església cristiana. Aquesta situació... podria anunciar les futures relacions entre política i religió, en una edat venidora. En aquest xoc l’Església universal rebia les energies que l’Estat ja no podia utilitzar ni deixar en llibertat. Aquesta fase es caracteritza per un augment de l’acció creadora de l’Església... que intervé fent ús de les realitzacions i les experiències de l’Estat en decadència, per construir noves institucions ecumèniques pròpies, i per a tal finalitat atreu al seu servei personalitats i manifesta la seva capacitat de sostreure’s a la ruïna de la societat secular”.

I Toynbee culmina la seva prospectiva en aquests termes (pàg. 94 i 95): “Al món occidental secularitzat del segle XX es reconeixien inqüestionables símptomes d’una regressió espiritual. Una civilització secular occidental podria ser una supèrflua repetició de la civilització hel·lènica precristiana i podria arribar a constituir el final del món occidental secularitzat pel seu perniciós apartament de la sendera de progrés espiritual... L’única justificació històrica concebible de la seva existència seria la del possible futur servei, que inadvertidament podria prestar al cristianisme i a les tres religions germanes vives, al posar-les totes per igual davant l’amenaça d’una recrudescència de la idolatria viciosa del culte col·lectiu de l’home... El culte del leviatan Estat era una religió a què en alguna mesura retia culte tot home occidental contemporani; era clara idolatria... El símptoma més negatiu de tots era que el món occidental havia estat vivint del capital espiritual, sense mantenir però les creences cristianes”.

Toynbee ens deia que la civilització europea transformada en una societat secularitzada, que rebutjava la seva naturalesa cristiana, mancaria de futur i entraria en crisi, excepte si es prestés, potser sense voler-ho, a un ressorgiment cristià i a una entesa de les grans confessions.

Toynbee no era catòlic i la valoració que va fer del cristianisme no va sorgir de la fe, sinó de la lògica del seu mètode interpretatiu de la història. I aquesta és una raó excel·lent per considerar la seva prospectiva, sobretot quan gairebé ningú no dubta que, com explicava al meu anterior article “Crisi, Leticia Dolera i Asimov”, “és el nostre propi món el que està en crisi”. ●

Unes pàgines llegides gairebé 70 anys després impressionen pel seu vigor premonitori