La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els bons es queixen i els millors s’adapten”
Ona Carbonell Nedadora
Són les 12 de la nit. Som just a la meitat del programa especial Abans que s’acabi l’any. Han passat més de 25 personalitats i ens queden unes 30 entrevistes més. Toca parlar d’esport, renúncies, rigor i entrega amb Ona Carbonell.
Què li ha ensenyat de la vida, l’esport?
Tot: el respecte, l’educació, la constància, el treball en equip, el respecte al rival, la humilitat, el sacrifici, i el poder de l’adaptació. Sempre dic que els bons es queixen i els millors s’adapten. L’esport m’ha ensenyat a adaptar-me a les circumstàncies, a les persones i als moments.
A què ha renunciat per l’esport?
A tot: Als amics, a la família, al temps lliure. No he anat ni a un casament ni a un bateig. No he fet ni un pont, ni unes vacances. Necessitava parar. Necessitava recuperar el temps perdut. I desnormalitzar el que havia normalitzat.
Per ser el millor, t’hi has de deixar la vida?
Sí, jo crec que en tots els àmbits. Si vols ser el millor del món en alguna cosa, en l’educació, en la medicina, en la investigació, en la cuina, en l’esport, has de renunciar a tot i donar la teva vida a això.
Em comenta que de petita era dolentíssima en educació física, que no en donava ni una, però que va ser posar-se a l’aigua, que tot va canviar. A partir d’allà, la resta és història: 23 medalles mundials i 2 d’olímpiques. Com es gestiona la pressió?
Jo faig molta visualització.
M’ajec mirant a dalt al sostre, amb les cames en alt perquè la circulació funcioni, tanco els ulls, poso les mans cap a dalt, i vaig repassant tota la coreografia milions de vegades. Si hi ha un error torno a començar.
Cada nit?
Sí. Quan comença la temporada, no hi ha treva.
Es continua posant nerviosa?
Igual que el primer dia. Però ara canalitzo els nervis cap aquella adrenalina que necessito per donar-ho tot i per menjar-me el món.
Com l’he d’imaginar abans de sortir?
Totalment desfigurada, cagada, de sobte veig tot el món millor que jo, em faig petita, vull desaparèixer. I després arriba la transformació. Sento: Ona Carbonell! I surto a menjar-me el món.
L’he sentit dir que la conciliació no existeix si ets dona i esportista. Veritat?
Correcte, necessitem que les coses canviïn perquè les dones puguem portar-ho millor. I en l’esport, si mires un equip de futbol, tots són pares. En canvi, en un equip de futbol femení ni una no és mare. Per què? Perquè no hi ha les facilitats, ni econòmiques ni de conciliació. Perquè no hi ha informació, perquè no està gens visibilitzat, perquè no és normal quan hauria de ser-ho.
Quant temps li queda en l’esport?
Està clar que cada vegada em queda menys, però també és veritat que no vaig pensar mai que tindria un fill i tornaria a la competició. Fa dotze anys que dic: Ho deixo. I després torno i torno i torno.
I després de l’esport, què?
Jo sempre penso: Quan deixi la sincro, què faré? Perquè no tinc experiència laboral en res més que en aigua; Però molta gent em diu: No et preocupis perquè la capacitat de gestionar quatre anys d’entrenament per a jugarte-la en només tres minuts, et prepara per a tot el que hagi de venir. ●
Sacrificis “He renunciat a tot per l’esport: no he anat ni a un casament ni a un bateig”
Cal canviar “No hi ha les facilitats, ni econòmiques ni de conciliació, perquè les esportistes siguin mares”