El torero de l’elegància

Ala vida tot es toreja”, va sentenciar Joselito el Gallo, i per la vida va passar torejant, a les arenes i fora, Ángel Teruel, que va morir el 17 de desembre al Madrid que el va veure néixer fa setanta-un anys, només vuit mesos després de la mort del seu germà Pepe, també matador de toros.

Ser torero i semblar-ho, aquí hi ha el detall. Un detall que definia el torero d’Embajadores, barri al seu torn d’allò més torero de Madrid del qual presumia que havia nascut. Guapo, xulo, castís, elegant, adjectius que quadren en Ángel Teruel però que per si sols no defineixen la seva empremta en el toreig.

Una empremta que es remunta al 1966, quan va torejar a la plaça de Vistalegre de Madrid en diverses novellades “de l’oportunitat” . Un any després, amb tot just una vintena de festejos, va prendre l’alternativa a Burgos, de mans del Viti, i va tallar tres orelles i una cua. A partir d’allà, aquella mateixa temporada i les següents (confirmació a Las Ventas el 1969, quatre orelles i porta gran), es va anunciar en un bon nombre de curses, tant a Espanya com a França i a Amèrica, però el 1973, fart de menyspreus empresarials, va decidir deixar de torejar, un impasse que només va durar una temporada. El 1985, després de vint anys des de la seva alternativa, ÁngelTeruel va penjar per sempre el vestit de torero (per bé que el 2012 va torejar en dos festejos, a Sòria i a Colmenar Viejo) però no el vincle amb el toreig (retirat a la seva finca extremenya, tenia la ramaderia Los Ángeles). El seu fill, del mateix nom, és matador de toros, i el 2008 va tenir una presentació excel·lent a la Monumental de Barcelona, però una terrible cornada a la cara a Arles el 2012 i altres contratemps posteriors van truncar una carrera prometedora.

Ángel Teruel va ser un torero elegant –es feia camises de seda–, i, com a tal, malgrat el seu

Va obrir la porta gran de Las Ventas quatre cops i va ser la nineta dels ulls de la milionària Barbara Hutton

poder amb els toros, “no ensenyava mai els tirants” (entrevista amb Zabala de la Serna a El Mundo).

Una elegància i un poder que es manifestaven en tots els terços del toreig –era un banderiller consumat– i davant tota mena d’encastos i ferros, com ara els de Miura, Baltasar Ibán, Comte del Tribunal, Cuadri, Palha...

Si els primers anys a l’escalafó va compartir cartell amb figures consagrades i veteranes com Antonio Bienvenida, El Viti, Julio Aparicio, El Cordobés, Paco Camino o Diego Puerta, ja entrats a la dècada dels setanta i fins a la seva retirada va ser amb la generació més jove dels Palomo Linares, Paquirri, Dámaso González, Roberto Domínguez, Niño de la Capea o Luis Francisco Esplá. Mai amb Luis Miguel Dominguín, que el va defugir, malgrat els seus vincles familiars –eren cunyats– i professionals amb tal dinastia taurina.

Uns anys que, per descomptat, va torejar diverses vegades a la Monumental de Barcelona amb el reconeixement de l’afició catalana, com en tantes altres places, entre les quals Las Ventas i La Maestranza, esclar. Torero de Madrid, no només per bressol, Ángel Teruel va torejar a Las Ventas trenta-quatre tardes, va tallar disset orelles i va sortir quatre vegades per la porta gran. Poca broma.

Com queda també la seva llegenda més enllà de les places de braus, aquesta que té com a protagonista la multimilionària nord-americana Barbara Hutton (col·leccionista de marits, vuit, entre ells Cary Grant o Porfirio Rubirosa), qui, de viatge per Espanya en un Rolls-Royce la temporada del 1972, es va enamorar d’aquell ben plantat i jove torero de vint-i-dos anys (ella, seixanta i en cadira de rodes), el va seguir allà on s’anunciés i en les voltes a l’arena triomfals l’omplia d’obsequis.

Ha mort Ángel Teruel, torero d’arrogància, no pas arrogant, a la plaça i a la vida. Com manen els cànons.

EFE