La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Ja som tots cíborgs”, afirma Edmundo Paz Soldán
“Tot va començar quan vaig llegir a una revista la notícia que un fundador de Google havia aconseguit un permís per fundar l’Església de la Intel·ligència Artificial”. El bolivià Edmundo Paz Soldán (Cochabamba, 1967) publica La vía del futuro ( Páginas de Espuma), un volum de vuit relats de ciència-ficció que exploren les relacions entre els homes i les intel·ligències artificials.
En aquests relats, veiem tota una comunitat rural que treballa durament a una plantació de plàtans dirigits per l’holograma del seu cap (però deu existir la persona real?), una seductora androide de companyia, drogues que ens porten a una altra dimensió, ovnis o astronautes que han perdut la memòria...
“Si hem creat Déu a imatge nostra –explica l’autor, de visita a Barcelona–, ara que estem tan maquinitzats, com no hem d’incloure l’IA en una nova religió? La visió d’aquest financer de Google era molt lògica”.
“Els algoritmes –prossegueix– , de tan presents, s’han tornat invisibles, però són a tot arreu, pràcticament, ja no podem fer res sense ells. Miro de tornar a mostrar-los, de desfamiliaritzar la fusió home-màquina, perquè pràcticament, ja tots som cíborgs, i ara, a més, arriba el metavers de Zuckerberg”.
“Jo llegia molta ciència-ficció d’adolescent, però la vaig deixar quan vaig entrar a la universitat. Fa tan sols una dècada, en ambients acadèmics, el mateix terme generava rebuig, havíem d’anomenar-la ficció especulativa, però això incorpora la fantasia, el gòtic i el terror. Per sort, ara han caigut aquests prejudicis” amb premis Nobel que la posen en pràctica, com ara Kazuo Ishiguro (en el passat, també Doris Lessing), exemples il·lustres com Borges i autors actuals com Ted Chiang, encimbellat a dalt del cànon.
Professor de la Universitat de Cornell (EUA), on Nabokov va impartir classes mentre escrivia Lolita, Paz Soldán creu que “la pandèmia ha generat un present congelat i, per tant, al gènere li ha estat atorgada la funció no només d’imaginar distopies, sinó futures esperances. La mateixa idea de pensar en el futur ja és utòpica”.
“El geni ja ha sortit de la llàntia i no hi ha manera de tornar-lo a ficar a dins –conclou–. L’únic que podem fer és tenir una mirada crítica sobre aquests avenços. La ciència-ficció et permet mirar les estrelles, però sempre té una àncora a la realitat”. ●