La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Duchamp més eròtic i els seus fetitxes
Un galeria parisenca exhibeix les obres de l’artista basades en el fetitxisme i amb una sensualitat evident
Una exposició, la primera sobre Duchamp i el fetitxisme, permet observar de prop, en una galeria parisenca, les nombroses i consecutives insolències amb què aquell artista que es va negar a serho i tot i això, potser per això mateix, va provocar la primera reflexió contemporània sobre l’estatut d’artista i el rang de les reproduccions, va qüestionar el mercat, sense impedir la paradoxa de la seva pròpia i alta cotització, abans i després de mort.
L’urinari mil vegades mostrat, un ampoller de ferro amb puntes estarrufades, la Mona Lisa amb bigotis o la mateixa Gioconda però afaitada (i titulada L.H.O.O.Q rasé, el 1965; al·lusió fonètica en francès a un incendi genital) van anar més enllà de les il·lusions de Marcel Duchamp, el seu autor a reculons. Quan amb l’ampoller va llançar els seus ready made (“obra d’art sense artista”, els definirà el 1963) va ser perquè va decidir “sabotejar l’estatut d’artista (el seu propi) i el predomini de l’estètica”.
Més d’un segle ha transcorregut des d’aquell ampoller comprat el 1914 a uns grans magatzems i exhibit tal qual, però com a obra, sense que el temps els tregui l’aura a aquelles creacions de Duchamp que van sobreviure a l’artista i viuen amb o sense el seu cognom.
Duchamp, que va anticipar performances i d’altres happening i va intuir la forma i el principal destí del mòbil (jugar) amb els seus escacs de butxaca, genial miniatura, sembla haver-se avançat a més a les actuals croades (feminisme, gènere neutre) amb el seu rebuig de tota classificació per gènere i activitat sexual. Això sí, reivindicant l’erotisme com a musa.
“Crec en l’erotisme perquè és una cosa general, comprensible en el món sencer, i que reemplaça, si voleu, el que certes escoles literàries van anomenar simbolisme, romanticisme. L’erotisme és la base de tot, és un tema, fins i tot un isme, i és a la base de tot el que he fet”.
Text i testament: Duchamp el va signar el 1967, un any abans de la seva mort. I és la garantia que l’exposició Prière de toucher (Es prega tocar) subtitulada Marcel Duchamp i el fetitxe, és molt més que un concepte. Si en la paraula exposició hi caben arriscar i exhibir-se, això és el que es pot veure a la galeria Thaddeus Ropac, del Marais parisenc.
I no només per Duchamp; també Paul B. Franklin, comissari de la mostra, responsable de l’assaig que sosté el catàleg, doctor en història de l’art per Harvard, amb domicili a París i Céret. Franklin, durant més de tres lustres al capdavant d’Étant donné Marcel Du
La Giocon a a i o i ‘L. .O.O.Q’, en fran , na ‘ e a a a ’ ‘ a e a en ’ . n e a champ, la publicació emblemàtica sobre l’home i l’artista, també ha col·laborat amb els hereus en la gestió de l’herència.
Duchamp sembla predestinat: va néixer en família d’artistes – benestants, d’altra banda–, el 1887, a Normandia. Va tenir formació acadèmica però, si va causar sensació a Nova York amb la seva primera mostra, el 1913, va ser a causa del seu Nu que baixa una escala, influït pel cubisme. Efímera, com la seva etiqueta de pintor. En aquella segona dècada del segle XX, Duchamp decideix “renunciar a la pintura i aproximar-se a l’art d’una manera més singular i radical”. No era una bravata: ho aconseguirà.
“Els seus esforços constants per destruir les nostres referències –dirà l’artista Jasper Johns– van modificar la nostra manera de pensar, van crear noves idees i van canviar les nostres vides”. Willem de Kooning va anar més lluny, el 1951: “Duchamp és un moviment artístic en si mateix”.
Si l’exposició parisenca es presenta com “la primera centrada en el fetitxisme com una presència
constant a l’obra de Duchamp”, és també una vasta mirada de l’obra sencera, des de la ballarina del 1909 (“el tutú com a suprem fetitxe”, observa Franklin) fins a la prostituta que es despulla (“fetitxe suprem”) i exhibeix el seu sexe. Datada del 1966, obra gairebé darrera, el dibuix permet admirar la mateixa fermesa de traç del 1909 (una altra expressió de fetitxisme: quina pena que no hagi deixat més dibuixos). Revela també el seu amor pels jocs de paraules. Un falcó mira el sexe de la prostituta. En francès, faucon (fonèticament, fals cony).
Una altra parada inevitable davant la vitrina que guarda una versió del museu portàtil Duchamp. Entre 1935 i 1941, conscient que gairebé tota la seva obra estava en poder de col·leccionistes privats i per tant lluny de la vista del públic, Duchamp va crear, amb la seva minuciosa paciència d’artesà, miniatures del que fins aleshores va esculpir o –com l’urinari– va segellar com a obra d’art. “Una còpia o una repetició mecànica –va deixar dit, per a desolació de col·leccionistes i museus– té el mateix valor que l’original”.
Per això la seva “caixa en maleta”, aquell museu per portar amb cadascú, reprodueix dibuixos i pintures no amb tècniques contemporànies sinó amb les de les proves fototípiques del segle XIX, pintades després per ell, de vegades també envernissades o emmarcades. Allò no només ho signa com a Rrose Sélavy, una de les moltes identitats –“a aquesta, avui l’anomenem transgènere”, puntua Franklin– del qui odiava l’encasellament; ho proposa com a “arma contra l’autonomia sagrada de l’objecte d’art”. I la demostració que “duplicar també és crear”. Una altra vitrina, clau a la mostra, conté “una de les seves obres més fetitxistes”, la que va batejar precisament Prière de toucher, per a una exposició surrealista del 1947. Tocar què? Un si de cautxú envoltat de vellut negre. L’edició va tenir dues variants. Una estàndard, amb la foto de l’objecte. L’altra, de luxe, amb més de 900 exemplars, va tornar a mostrar la seva minuciositat: a cada un del gairebé miler de pits va dibuixar i acolorir el mugró.
En fi, ja que havia donat índole artística a la seva vida, es va preparar per a la mort, als 1960, amb una caixa que també és a l’exposició. Catàleg porta també tres perfils seus, identitat mortuòria, sostinguts només per paper de color, “al·lusió a un cos evanescent”. ●
“Crec en l’erotisme, comprensible a tot el món; reemplaça el simbolisme i el romanticisme”