La Vanguardia (Català-1ª edició)
Messi, oblit o memòria
Fa 142 dies que Leo Messi va deixar el Barça. Va ser en una conferència de premsa estranya i dolorosa, organitzada pel club, en què el jugador va plorar desconsoladament. Poc després vam saber que havia fitxat pel PSG, i, com que és un club antipàtic i presumptuós, vam fingir que ens crèiem la versió oficial segons la qual el Barça no podia assumir el salari del jugador. ¿La causa? Una diabòlica combinació de xantatge per part de l’LFP, límits salarials marcats per la mateixa competició i una pèssima herència rebuda de la directiva anterior.
Com que l’impacte va arribar en un moment de pànic i catàstrofes recurrents, agreujat per la pandèmia, vam assumir la notícia com una veritat absoluta i inevitable. Confiàvem que el vincle sentimental amb Messi era prou intens per resistir la temptació de l’oblit, la indiferència o la rancúnia. Veient-lo plorar, li vam prometre una fidelitat que quan va lluir la samarreta del PSG va minvar una mica i que, passades unes jornades, està degenerant en una forma d’oblit genuïnament barcelonista.
Quan el Barça va traspassar Ronaldinho, Messi va declarar que la notícia l’havia afectat i, alhora, que l’havia ajudat a entendre que de vegades el futbol és ingrat i despietat. De l’acomiadament forçat o forçós de Messi encara no ho sabem tot. Si transcrivíssim totes les versions que circulen, obtindríem un guió que enriute’n de la sèrie Succession. El que sí que podem constatar és com s’ha produït una desafecció amb el llegat de l’argentí. A l’hora d’analitzar les dificultats de l’equip en l’última etapa de Koeman i els primers partits dirigits per Xavi, per exemple, l’absència de Messi gairebé s’obvia i s’apel·la a altres factors. És com si reescriure la història esborrant-ne els protagonistes pogués canviar no solament el passat sinó també el futur. És una estratègia humana. Per poder recordar, el cervell necessita oblidar. Salvant les distàncies, la memòria funciona, a través de les connexions sinàptiques, com els límits salarials o els protocols del metro: deixeu sortir abans d’entrar.
Queden, em consta, reductes de nostàlgics i d’entusiastes que es resisteixen a oblidar-lo i compren el número de loteria 00030 en homenatge al dorsal que porta ara. O seguidors de l’univers digital que gairebé ploren quan el veuen acompanyat d’Antonella felicitant el Nadal o celebrant-lo a Rosario, on passarà els pròxims dies. Abans li han seguit la pista de les lesions, del rendiment erràtic, de la melancolia en camps boirosos i freds, de les crítiques,
En el cas de Messi constatem que, per recordar, el cervell necessita oblidar
dels partits amb Argentina, de la mala vida noctàmbula que acaba amb la previsible gastroenteritis i de les mil anècdotes apòcrifes que perjuren que l’han vist a Castelldefels.
És Messi. Se’n recorden? Aprofito la treva de l’esperit nadalenc per recordar-lo no com un llast sinó com un dels nostres grans moments de vida en comú, quan ni tan sols podíem imaginar que arribaria un dia en què ens faria nosa i ens estimaríem més fer veure que podem viure perfectament –ves quin remei– sense ell.