La Vanguardia (Català-1ª edició)
Malgrat dilemes morals i ètics, l’olimpisme viu
Els Jocs de la pandèmia esquiven el tràngol
Em vaig plantejar el gran dilema durant la cerimònia d’inauguració de Tòquio 2020.
Uns quants centenars de periodistes, tots vacunats, testats i emmascarats, tot just ocupàvem una ala minúscula de les grades.
La resta era cartó pedra. 80.000 places buides. Un estadi olímpic buit. Emmudia el món i rugien milers de japonesos, aquests vociferant a les portes de l’estadi: emetien consignes inintel·ligibles, i la cridòria retrunyia a l’interior del recinte.
Els podia sentir, fins i tot, l’emperador Naruhito.
Vaig anar a preguntar a un voluntari local:
–Què diuen els manifestants, tota aquesta gent, a les portes de l’estadi? De què es queixen?
–Protesten contra els Jocs. Consideren que són molt cars, un disbarat per a la nostra economia. Creuen que ens posen en perill i no s’haurien de celebrar. Diuen: “Està corrent el coronavirus!”.
Potser desconcertats, els esportistes a peu de camp no sabien gaire cap a on mirar. Orgullosos, portaven les banderes, els uniformes nacionals i les esperances. I tot i això, cada vegada que alçaven la vista, llavors advertien que allà a dalt, a les grades, no hi havia ningú.
Potser centenars de periodistes emmascarats que, tímidament, els observaven i els aplaudien. Em vaig preguntar: –Què deu sentir un esportista olímpic desfilant davant el cartó pedra? Se sent absurd i descol·locat, o més aviat il·lusionat davant el fet que els Jocs, definitivament, se celebrin?
En el transcurs d’aquestes dues setmanes i mitja, vaig abordar la qüestió amb un grapat d’olímpics.
Els vaig preguntar: –Què ha sentit competint en estadis buits?
La seva opinió era unànime, com si haguessin posat en comú les respostes:
–En el 98% dels casos, ningú m’observa quan practico esport. Vostè creu que m’afectarà el fet que no hi hagi públic en aquestes grades...?
(...)
I així va ser.
En estadis, piscines i pavellons buits, vam presenciar rècords del món en atletisme i natació. Vam veure volar els astres de l’NBA, eterns ors olímpics. Es van fondre tennistes, vençuts per la calor i la humitat, i van perdre llegendes: Djokovic serà campió de tot, però potser no serà campió olímpic.
Vam assistir a un moment únic: l’halter transsexual Laurel Hubbard va competir entre les dones (i després de fer-ho va anunciar que es retirava de la competició).
I vam comprendre que Simone Biles, la millor gimnasta de la història, és humana.
Potser no va sentir el pes del públic a la grada, però sí que va sentir el pes del món a l’esquena. ●
Què deu sentir un olímpic desfilant davant el cartó pedra? Se sent absurd o il·lusionat?