Un vol insensat

L’Odissea s’acaba amb la tornada d’Ulisses a Ítaca, és a dir, a casa o, més ben dit, a palau. Encara que ara sigui Nadal, convé no imaginar l’escena amb la cançó d’un vell anunci de torrons com a banda sonora. De fet, als últims cants del poema d’Homer, l’heroi, que no està per orgues, no mata el gall, sinó uns quants pretendents de Penèlope. Només després, quan els murs ja estan ben tacats de la sang d’aquests personatges tan inoportuns, arriba la pau, com una mena de regal de la deessa Atenea, que, amb tot, no es presenta disfressada de Pare Noel, sinó de Mèntor, un vell amic de la família reial. I és només aleshores quan sembla que es donen les condicions que s’acompleixi la recargolada profecia que Tirèsies, l’endeví transsexual, havia fet a Ulisses quan aquest havia baixat a veure’l a l’infern, que semblava significar (a Tirèsies mai no se l’acabava d’entendre del tot) que moriria tranquil·lament a la seva pàtria governant un poble pròsper. Com en tantes altres històries que volen acabar bé, el bon govern protagonitza aquesta imatge de final feliç. Però Ulisses és una víctima de la passió per viatjar. No és per casualitat que ha trigat vint anys a fer un viatge que podria haver fet en un parell de setmanes. S’ha acostumat a la sensació de trobar o deixar un amor en cada port. Li agrada conèixer llocs nous i acumular experiències exòtiques i eròtiques. I resulta difícil pensar la seva felicitat en aquests termes. Potser per aquest motiu la tradició literària posthomèrica és plena de relats que, a la manera d’Alfred Tennyson o de Javier Krahe, ens mostren l’heroi tornant a marxar d’Ítaca i emprenent un nou viatge, una “segona Odissea”. Encara que s’hi assembli, aquest no és el cas de l’Ulisses de Dante.

L’Ulisses de Dante ni acaba els seus dies a Ítaca ni emprèn un altre viatge després d’haver-hi tornat. Com explica ell mateix al poeta florentí i a Virgili

L’Ulisses de Dante ni acaba els seus dies a Ítaca ni emprèn un altre viatge després d’haver-hi tornat

quan se’l troben a la fossa on paguen pena els consellers enganyosos, mai no va arribar a tornar a la seva illa. Després d’abandonar la maga Circe, va pensar que, en lloc de tornar a veure el pare, el fill i la seva dona, preferia continuar recorrent el món per convertir-se en expert en les virtuts i els vicis de la gent, i va convèncer la poca tripulació que li quedava de posar proa cap a Occident a la cerca de noves aventures. A la fi, quan van arribar a les columnes d’Hèrcules, l’heroi, que volia experimentar el que hi havia a l’altra banda, va persuadir la tripulació de creuarles, fent dels rems ales, en un “vol boig” (“folle volo”), i el mar se’ls va empassar. S’ha escrit molt sobre aquest passatge, sobre el sentit d’aquesta empresa insensata que portava premeditadament Ulisses i els que es deixaven dirigir per les seves paraules al naufragi. La molt honorable Laura Borràs, quan encara no rebia aquest tractament, també li va dedicar un article acadèmic en què es declarava seduïda per l’estrany desig que s’expressa en aquesta acció.