Autocrítica

Just abans d’obrir la porta de l’any nou, els diaris repassen els esdeveniments més destacables de l’any vençut. Hi ha qui aprofita aquesta avaluació per a fer crítiques i diagnòstics. Hi ha qui en treu conclusions morals. L’autocrítica no hi és habitual, tot i que potser hauria de ser la funció primera. De tot el que ha passat, quina quota de responsabilitat em pertoca?

Penso això després que un amic m’hagi escrit, estranyat per una frase del meu article de dilluns passat, que troba injusta. Situada en el context del meu desconcert per l’arribada de la sisena onada de covid, la frase era, ara ho veig (i lamento que sigui tard), no solament injusta, sinó despectiva. “Argimon ensenya millor les seves americanes que no pas els coneixement mèdics”. De vegades, la vanitat ens empeny a fer el gracioset. La frase que vaig dedicar al conseller Argimon, a més d’injusta i despectiva, és estúpida. Me n’avergonyeixo. Suposo que sempre és millorable la tasca de conseller de sanitat en plena pandèmia, però és evident que qui gosa embrutar-se les mans dirigint la sanitat en un moment tan dramàtic, mereix, potser sí crítica, però també respecte i admiració per la valentia d’acceptar aquesta alta responsabilitat en un moment tan penós i difícil.

La crítica ha de ser tan dura com es cregui honestament convenient, però no ha de fer mai judicis d’intenció frívols, ni ha de ser gratuïtament feridora. No hi ha res més estúpidament feridor que l’humor, la ironia o el sarcasme construïts sobre el físic o la indumentària d’una persona. Certament: hi ha tradicions literàries que treuen un gran partit de l’aspecte de les persones satiritzades. A Espanya (Catalunya inclosa), aquesta tradició va començar amb Quevedo (el seu cèlebre sonet sobre un nas jueu n’és la mostra menys àcida). Quevedo era un geni. Es pot escriure molt bé a partir del sarcasme feridor. Però jo soc més partidari de Cervantes, que podia ser molt irònic amb els seus personatges, però sempre en un context d’afecte integrador. Si jo proclamo sempre la necessitat de l’empatia, la inclusió i el respecte, no havia d’haver caigut en l’error de la frase citada, indigna no ja de l’estil d’escriptura que persegueixo, sinó de la meva posició ètica.

Per això en faig pública autocrítica. No deu pas haver estat el meu únic error d’un any que ha tornat a ser molt dur, que ens ha tancat una mica més en la nostra presó psicològica, que ens ha fet una mica més intolerants, exigents, malhumorats. La irritació creix en paral·lel a la covid. Necessitem rearmar-nos de paciència i respecte per resistir aquesta època tan estranya que ens ha tocat de viure. Per això, a banda de demanar excuses per la meva relliscada, faig propòsit d’esmena mentre desitjo que el 2022 sigui per a tots nosaltres una mica més simpàtic i generós que l’any vençut. Començarà fastiguejant, però potser acabarà més bé del que ara esperem. Tant de bo!

La irritació creix en paral·lel a la covid: necessitem rearmar-nos de respecte