Temps difícils per a les democràcies

El prestigi de les democràcia ja no és universal. Des del final de la Segona Guerra Mundial i fins al desenllaç de la guerra freda –fa trenta anys de la implosió de la Unió Soviètica–, els dos grans models de govern eren les democràcies capitalistes i els estats comunistes. Aquells celebraven eleccions lliures, aquests eren al·lèrgics a donar veu al poble. Les democràcies funcionaven, garantien el progrés i el benestar mentre que els estats totalitaris es van demostrar ineficaços, asfixiants i, a la fi, inviables. Avui dia, el panorama és borrós i un repàs als esdeveniments previstos l’any 2022 indueix a destacar que les democràcies convencionals, lligades a Occident, Oceania i el Japó, afronten un any amb dificultats, debilitaments interns i tensions exteriors. La noció que una democràcia és intrínsecament la forma de govern més bona podria trontollar en funció, per exemple, de la forma com s’afrontin i superin els estralls econòmics i socials de la covid, tema central de l’any que comença.

El prestigi de la democràcia al món és cosa de dos (els Estats Units i la Unió Europea). El prestigi dels models autoritaris, també (Rússia i la República Popular de la Xina). La presidència de Joe Biden es va forjar en la prioritat electoral dels nord-americans de no repetir un segon mandat de Donald Trump. El més inquietant és que tot allò que representava i deia l’expresident encara hi és. La gran prova de foc seran les eleccions legislatives del midterm, el novembre del 2022, que renoven la Cambra de Representants i un terç del Senat, però sobretot retraten l’inquilí de la Casa Blanca i transmeten a la resta del món la percepció de si és una presidència sòlida o feble. La sacralitat del Capitoli va patir alguna cosa més que un assalt material el gener passat i moltes de les idees que van galvanitzar la turba no només no han desaparegut, sinó que portaran molts congressistes al turó des d’on s’albira Washington DC i, en certa manera, la resta del país. El paper polaritzador de les xarxes, la força de les fake news i la vulnerabilitat que transmet el president

Joe Biden –vegeu la retirada de l’Afganistan, una pedra a la sabata per a la credibilitat del seu “America is back!”– són riscos per al prestigi internacional dels Estats Units i, per tant, de la democràcia a ulls de la humanitat.

L’altre pilar de la democràcia és la Unió Europea, que afronta el primer any sense el lideratge d’Angela Merkel i amb la incògnita de qui guanyarà les eleccions al palau de l’Elisi la primavera vinent. La reacció de la Unió Europea, imperfecta però resolutiva, amb la vacunació i els fons de reconstrucció, serà més palpable al llarg del 2022 i determinarà si els europeus continuen confiant en Brussel·les o pugen les forces euroescèptiques, que tenen els seus candidats en l’oberta cursa electoral francesa per la presidència de la República. És a dir, un altre envit a la salut democràtica d’Europa.

Davant les incògnites del món democràtic, emergeix un pol de governança dels que ni dubten ni deixen dubtar. Ens referim a la Rússia del president Putin, tsar de facto des del 1999, i a la Xina de Xi Jinping, el primer líder comunista que no només no es distancia de Mao Zedong sinó que prova de succeir-lo pel que fa a control de tots els ressorts (Partit Comunista, Govern i exèrcit). Encara que els seus interessos divergeixen i en alguns aspectes són incompatibles, Moscou i Pequín s’erigeixen –com als anys cinquanta del segle passat– en una referència per a la resta del món: estabilitat, creixement econòmic i mà dura. Quan el president Joe Biden va convocar una mena de cimera democràtica mundial –via telemàtica– a mitjans de desembre, la reacció dels grans exclosos, Putin i Xi Jinping, va ser immediata i contundent: declaració comuna, dominada pels somriures, i exhibició del seu “model de coordinació”, avantsala d’una eventual aliança. Dos són els focus de tensió dels bàndols en lliça: Ucraïna i Taiwan. I tots dos són presentats com a innegociables per Moscou i Pequín. Si descomptem que els habitants dels dos països sota el focus tenen dret a pensar pel seu compte, la Unió Europea i l’OTAN es veuran obligades a conjugar el suport a la voluntat occidental de molts ucraïnesos amb el realisme de la geografia i el no menys tangible poder militar de Rússia al veïnat. Pel que fa a Taiwan, correspon a la República Popular mantenir el pragmatisme –sense renunciar al principi d’una sola Xina– que ha garantit la prosperitat d’Àsia Oriental.

Rússia i la Xina ja actuen de manera desacomplexada al món i influeixen conjuntament, atès que projecten la teoria que l’autoritarisme és tan eficaç o més que la democràcia davant les grans crisis. D’aquí ve el nou concepte de les fal·locràcies –molt en voga en els mitjans anglosaxons–, que engloba aquesta inquietant puixança de països autoritaris on el paper de les dones és secundari i, en el pitjor sentit, tradicional. Aquí encaixarien tres gegants de rang inferior com ara Turquia, l’Índia i el Brasil. Cal alertar del risc d’una victòria electoral aclaparadora a l’influent estat d’Uttar Pradesh del BJP, el partit hinduista del primer ministre Narendra Modri, la consolidació del qual suposaria el final del model de convivència amb musulmans i altres minories.

El món àrab també presenta incerteses, algunes de molt properes a Espanya, com el creixent antagonisme entre Algèria i el Marroc que es dirimeix al Sàhara i l’àmbit energètic, mentre l’altre Estat rellevant del Gran Magrib, Líbia, continua encallat en la inestabilitat i el caos, recordatori del fracàs de les primaveres àrabs. A l’Orient Mitjà, la pugna que cal observar la protagonitzen la República Islàmica de l’Iran –que continua endavant amb el seu programa nuclear– i l’Aràbia Saudita i altres monarquia del Golf, amb el valuós suport d’Israel, l’únic país dels esmentats que de cap manera no es pot associar a les fal·locràcies per la seva tradició democràtica i de gènere.

Singularment, el 2022 acull dos esdeveniments esportius que reforçaran la interrelació entre política i competició i la pugna entre democràcies i autoritarismes. Es tracta dels Jocs Olímpics d’hivern de Pequín, el febrer vinent, i l’estrambòtic Mundial de futbol de Qatar del 21 de novembre al 18 de desembre, dates insòlites que ja auguren noves controvèrsies sobre els puixants models autoritaris, més desacomplexats que mai. Això i tota la resta dependrà de si la vacunació s’estén pels cinc continents i desapareixen les restriccions de moviment i altres llibertats essencials. Un any difícil per a les democràcies. ●

El Capitoli podria acollir al novembre electes amb idees que no difereixen de les de la turba

La sortida de la pandèmia dirimirà si les democràcies perden o guanyen credibilitat

Rússia i la Xina actuen sense complexos i donen ales al concepte emergent de ‘fal·locràcies’