Reunió clandestina a la catedral

Vaig conèixer el bisbe Desmond Tutu a la sagristia de la catedral anglicana de Johannesburg el juny del 1976, mig d’amagat, parlant en veu baixa, dels terribles esdeveniments de Soweto d’aquells dies. Era una reunió clandestina perquè els passos del bisbe eren vigilats pel fet que eren la veu externa i internacional contra l’apartheid. Nelson Mandela i altres líders del Consell Nacional Africà eren a la presó mentre Tutu denunciava l’aberració humana de separar radicalment blancs i negres, que constituïen gairebé un 90 per cent de la població.

Mandela va ser la personificació política de la lluita contra una injustícia, i Desmond Tutu era la consciència moral que cridava contra la maldat d’un sistema inhumà. Salvant totes les distàncies i circumstàncies, Tutu era el Luther King sud-africà.

En la penombra de la catedral anglicana intentava explicar-me la desesperació del milió d’habitants del suburbi de Soweto als afores de Johannesburg, on acabava de veure les destrosses causades pels mateixos negres per protestar contra la minoria blanca repressora. Soweto va néixer com un símbol espontani de resistència.

La rebel·lió va consistir que els negres van cremar botigues seves, escoles a les quals anaven els seus fills, edificis públics exclusius per a ells. Tot va començar amb el passi que les autoritats de Pretòria van obligar que portessin tots els negres per traslladar-se d’un lloc a l’altre. La revolta es va estendre com la pólvora en aquell immens gueto. No podien protestar fora de Soweto perquè no en podien sortir. Es van dedicar a l’autodestrucció com a última forma de protesta. Va néixer el mite de Soweto, que va desencadenar un moviment de resistència passiva i activa que es va prolongar fins al final de l’apartheid, la sortida de la presó de Nelson Mandela i l’extraordinari procés de reconciliació nacional que va permetre construir una societat multiracial sobre les cendres d’un odi enquistat que semblava irreparable.

Tutu em va demanar que digués al món que els negres de Soweto no eren autodestructius, sinó que actuaven per imperatiu moral davant una injustícia estructural. Anys després em vaig trobar amb ell a l’aeroport de Barcelona i recordava aquella conversa a la sagristia de Johannesburg. Estava lúcid i perspicaç, portava posat el somriure i plorava quan oficiava centenars de funerals per víctimes de l’apartheid.

Va continuar sent crític amb la nova situació de governs multiracials i democràtics. Va rebre el premi Nobel de la Pau i va explicar per tot el món que les seves crítiques a l’apartheid eren més morals que polítiques. Va fer una aportació molt valuosa per esborrar els odis del passat. No va presidir una institució de memòria històrica, sinó que va organitzar la Comissió de la Veritat i la Reconciliació.

Va ser partidari que s’inventariessin els fets més penosos i criminals de l’apartheid, però també que es ressenyessin les violències i els crims comesos pels negres entre ells i contra la minoria blanca. Va ser molt criticat durant l’apartheid per la minoria blanca i pels seus conciutadans en el règim de llibertats. Ja ancià, va denunciar les corrupcions dels últims governs. La memòria és selectiva, però la veritat és objectivable. Que se sàpiga tot el que ha passat i que de les dades contrastades se n’escrigui un relat basat en els fets més que no pas en les idees per legítimes que siguin. Va acabar sent un referent moral però també polític predicant el diàleg i el respecte a l’altre. ●

Desmond Tutu va ser el referent moral contra l’apartheid, i Mandela, la cara de la lluita política