Didion, la libèl·lula

Ala pantalla apareix una dona amb excés de pintallavis, 83 anys i 40 quilos. Exhibeix la ganyota dels que han viscut molt. Mou les mans en cada record i els seus dits es converteixen en sarments volant a ritme de Parkinson.

Joan Didion, que va morir la setmana passada, va fer una cosa tremendament difícil en aquest ofici. Explicar, des de dins, el que els passa als altres i, des de fora, el que et passa a tu. Mestra en l’experiència extracorpòria, va canviar les normes del periodisme, com ho van fer Tom Wolfe o Gay Talese.

Quan ja es va atipar d’escriure sobre la societat californiana, els excessos dels grups musicals, d’embellir les pàgines de Vogue i enviar reportatges des del Salvador; de preguntar-se per les raons intrínseques de polítics mediocres, beure brandi amb Janis Joplin, enamorar Warren Beatty i entrevistar les noies de les secta Manson, la vida li va enviar una picada d’ullet fotuda.

En l’interval d’un any va perdre el seu company, l’escriptor John Gregory Dunne, i la filla adoptiva, Quintana. D’aquí va sorgir L’any del pensament màgic. “Em vaig enfrontar a l’atomització, la prova que tot s’enfonsa” i en aquell dol va saber surfejar. Expliquen que, quan s’encallava amb un manuscrit, el ficava –textualment– a la nevera i després el rescatava per recompondre’l.

Torna a ser una libèl·lula a El centro cederá, el documental dirigit pel seu nebot en què li sento dir que sempre es va sentir estranya entre els coneguts, fins decidir plantar cara a la seva persona.

Cada Nadal, la mare li enviava una llauna d’ametlles salades. Didion s’aixecava, ulleres de sol posades i cocacola en mà, en rossegava un parell i començava la seva particular lluita davant de la màquina d’escriure. “Als 28 tot m’anava malament, plorava als taxis, als ascensors, a la bugaderia...”. Després va aprendre el truc per afrontar qualsevol dolor: no amagar-lo. “Si examines una cosa, t’aterreix menys”. ●

“Si examines una cosa, t’aterreix menys”, el seu truc per afrontar el dolor