No puc més

L’any ens deixa amb la trista notícia de la mort de Verónica Forqué, qui, pel que sembla, cansada de viure, va sospirar un “no puc més”. Amb la seva mort la societat sentim la incòmoda necessitat de parlar d’un dels nostres temes tabús, la mort, un tema que juntament amb el sexe turmenta sempre el comú dels mortals.

I en especial, la mort voluntària o, el que és el mateix, la constatació que la mort, si és exercida amb responsabilitat moral, lliurement i amb dignitat, ha de formar part de la vida. I és que, segons les dades oficials, les gairebé quatre mil morts per suïcidi a Espanya el 2020 van suposar el triple de les morts per accident a la carretera, vuit vegades més que les morts per violència de gènere, de les quals tant se’ns parla a les notícies, per cert. Que en l’exercici responsable de la seva llibertat algú decideixi posar fi a la seva vida ens violenta, perquè implícitament ens interpel·la a cadascun de nosaltres sobre les grans preguntes que des de l’inici dels temps han marcat la nostra existència: Per què naixem? Quin sentit té la nostra vida? I si en té, per què hem de morir?

Encara que soc cristià, soc dels que creuen que finalment la vida només ens pertany a cadascun de nosaltres i que, per tant, per bé que els factors que en un moment donat poden portar al suïcidi o simplement a reclamar l’eutanàsia sempre seran multicausals i complexos, només podem respectar-los. Ja ho va escriure Céline: “Tout ce qui est intéressant se passe dans l’ombre; on ne sait rien de la véritable histoire des hommes”. I és que així som els homes i les dones: imprevisibles, ni bons ni dolents, simplement capaços alhora del millor i del pitjor, de passar en un tres i no res del somriure a les llàgrimes.

Al llarg de la meva vida he conegut persones valentes i covardes, nobles i mesquines, intel·ligents i poc saberudes. Algunes, efectivament, en un moment donat van decidir suïcidar-se. D’altres simplement han transitat pel món entre drogues i altres substàncies indicades per a l’oblit o per al simple alleujament de la seva angoixa vital. Pensant, per exemple, en el consum de drogues, constato que en general els meus amics més sensibles i exigents moralment acostumen a ser els més proclius a buscar refugi en aquest tipus de substàncies. La seva idea del món i en especial de la condició humana és massa exigent per suportar les mesquineses pròpies de la quotidianitat. Més enllà de per la seva funció recreativa, necessiten les drogues per evadir-se d’un món que diàriament els decep.

Per tot això, la mort de Verónica Forqué ens hauria de fer reflexionar. “Deixeu ja de recordar-me que soc la que va guanyar quatre premis Goya!”, va implorar en una de les últimes entrevistes, exhausta d’haver de respondre i estar sempre a l’altura, una vegada i una altra, d’una identitat passada, que segurament ja no era la seva. Perquè som el que farem, no tan sols ni principalment el que hem fet. Poc honorable haurà estat també el paper de MasterChef i de tants i tants programes, que diàriament ens entretenen burxant sàdicament en les malalties i les debilitats de l’ànima aliena, només per diners. Una disculpa honesta o, millor encara, un reconeixement de la seva immoralitat, serien reconfortants. En aquesta línia, que també prenguin nota tants i tants polítics i haters de xarxes socials diverses que, despietats, arremeten contra els seus adversaris o simplement contra personatges públics que detesten perquè no pensen com ells, o potser, gairebé sense conèixer-los, perquè envegen les seves vides aparentment felices.

Ho va escriure Carl Jung amb raó: tota addicció és dolenta, ja sigui la droga, l’alcohol, la morfina o l’idealisme. Per intentar portar una vida bona, que compensi ser viscuda, potser hauríem de procurar desfer-nos dels prejudicis apresos amb les pel·lícules romàntiques de Hollywood o amb els dibuixos animats moralitzants de Walt Disney, plens de prínceps i princeses esvelts, sempre sense càries i amb vides de final feliç. Constatar que el món sempre serà imperfecte, que ens hauríem de conformar amb deixar-lo millor de com el vam trobar i que, per aconseguir-ho, finalment només ens tenim els uns als altres poden ser algun dels bàlsams que ens socorrin. Responsabilitat moral, respecte i, sobretot, compassió, que no és sinó empatia, són les meves receptes per a l’any que comença. Perquè, malgrat tot, només vivint podem gaudir d’un bon filet i un bon vi, en companyia d’un home o una dona guapos. Bon any! ●

Amb la mort de Verònica Forqué sentim la incòmoda necessitat de parlar d’un dels nostres temes tabús

BaRGE GUERRERO / AFP