Política per destruir

El que passa en la política d’aquest país és increïble. Serveixi com a demostració el que està passant amb la reforma de la legislació laboral. Resulta que hi ha una coincidència general en el fet que no hi va haver derogació de la reforma Rajoy, sinó uns retocs que milloren les relacions laborals i garanteixen la llibertat d’empresa i, tot i això, el successor de Rajoy, el senyor Casado, carrega contra el seu contingut com si fos realment “socialcomunista” o les normes de Rajoy haguessin estat realment derogades.

Resulta, en segon lloc, que l’acord que donarà origen a la nova legalitat l’han aconseguit els agents socials més representatius, entre els quals hi ha els dos sindicats més importants i Yolanda Díaz, la candidata a la presidència del Govern espanyol desitjada per Unides Podem. Tot i això, altres partits, casualment els que donen suport a aquest Govern com a representant de l’esquerra real, poden tombar la nova legislació al Parlament perquè no satisfà degudament les seves aspiracions.

Resulta, en tercer lloc, que l’esmentada senyora Díaz qualifica l’acord d’històric i ho és, almenys en un aspecte transcendental: és la primera vegada que s’aconsegueix posar d’acord el Govern central, les forces sindicals i les organitzacions empresarials. Encara que només fos per això, aquest país de la polarització creixent hauria d’estar celebrant l’èxit del diàleg. I una cosa més: el fruit d’aquest diàleg hauria de ser sagrat per a tothom: per a la dreta, perquè fa que la seva reforma sigui respectada després d’haver estat demonitzada; per a l’esquerra, perquè, com diu la vicepresidenta, es recuperen drets dels treballadors, i per al conjunt del país per l’estabilitat i la pau social que aporta.

I resulta, però, que tot això es deprecia o devalua així que entra en joc la política; la pitjor política, que és la partidista, la que només està disposada a acceptar canvis quan coincideixen amb la seva ideologia, amb la seva estratègia o els seus interessos. L’espectacle de veure com aquests interessos poden arribar a arruïnar un gran acord és depriment. I encara més depriment, comprovar que aquestes actituds sí que són transversals. Tant és la dreta com l’esquerra: totes dues tenen el mateix egocentrisme; semblant menyspreu als pactes; igual ànsia d’imposar la seva voluntat. ●

Veure com els interessos partidistes poden arruïnar un gran acord és depriment