‘La casa de papel’: així ens va

El Pare Noel m’ha portat aquest any una paleta de maquillatge de La casa de papel edició limitada, una careta que s’obre i surt una gamma àmplia de colors que no faré servir mai perquè no em maquillo. Una de freda i una de calenta: no m’agrada la sèrie, però segur que la puc reregalar per Reis. No m’agrada la sèrie perquè considero que els dolents són els lladres i que tot va orientat perquè sentim simpatia/pena/empatia per ells. Jo no en sento cap. I això que de petita també em posava de part dels indis, perquè a tots ens agraden els febles i els perdedors. I en aquesta casa tinc molt clar qui és el feble: nosaltres.

Entrar a sac, literalment, i emportar-se els bitllets d’euros en un cabàs és el somni humit de la majoria. També a estones el meu. Tenir una impressora 3D capaç de folrar-te les parets de casa amb aquells paperassos de 200 o 500 euros que no sé si encara existeixen, ni tan sols si han existit mai o són una llegenda urbana perquè a les meves butxaques no han acabat, que seria l’equivalent a l’Oncle Garrepa nedant a la seva piscina de monedes. Ho admeto: jo també he pensat com de gran que seria robar el Banc d’Espanya mentre omplia la declaració a Hisenda. Però amb mesura, perquè si Hisenda som tots (ehem), el Banc d’Espanya també. O és que les pensions, la sanitat i etcèteres es paguen amb subscripcions a Netflix?

Sense entrar en detalls per no fer espòiler i això, els lladres aconsegueixen posar en perill l’Estat i provocar una gran crisi financera. I és aquí quan penso que així ens va. De debò que seguim esperant que guanyin ells, o almenys que no els agafin? Diverses explicacions, que van del dolent al pitjor. La més òbvia és que ens identifiquem amb els febles que aconsegueixen doblegar els poderosos, febles en la seva versió espavilat, figura que en aquest país gaudeix de gran predicament i que amb una intel·ligència natural mereixedora de millor destí se la juga a informàtics i funcionaris de categoria. Una altra raó i pitjor és que hem deixat de confiar en l’Estat, per llestos que siguem ens quedarem en precari amb la llum a preu d’or. I que l’Estat ens la bufi perquè pensem que a ell els la bufem nosaltres. No és una casa de paper, és un país. ●

Si preferim els lladres a l’Estat, és que alguna cosa d’aquest va molt malament