La pel·lícula com a teràpia

100 días con la Tata

Direcció: Miguel Ángel Muñoz Intèrprets: Luisa Cantero, Miguel Ángel Muñoz

Producció: Espanya, 2021. Durada: 82 minuts ★★★

No es tracta d’un biopic en el sentit estricte de la paraula, però sí de la recuperació d’un passat que sempre ha estat present per a l’intèrpret i director debutant Miguel Ángel Muñoz (Madrid, 1983). Des dels 3 anys, a causa de la intensa feina dels seus pares, va estar sota la cura de la seva àvia, la Tata (la nonagenària Luisa Cantero), un personatge vitalista que el marcaria indeleblement i de qui des d’aleshores no s’ha separat mai. Sense oblidar-se dels seus pares, l’actor de teatre, cinema i rostre molt popular per les seves actuacions en sèries com El síndrome de Ulises (26 episodis entre el 2007 i el 2008) o Amar es para siempre s’ha cuidat sempre de la Tata, malgrat tenir una feina absorbent. Durant el confinament per la pandèmia, l’actor ha estat al costat de la seva àvia, “la persona més important de la meva vida”, filmant-la amb admiració en temps de supervivència, davant la incertesa de com pot acabar tot, habitant junts en un pis de 35 metres quadrats. Parafrasejant el títol de la primera novel·la de l’inoblidable Juan Marsé, estaven tancats amb una sola joguina: la seva vida compartida.

És una pel·lícula documental d’escassíssim pressupost i realitzada amb la seva productora, anomenada precisament Paciencia Films, i gràcies a l’esforç dels qui han col·laborat en un projecte que semblava forassenyat, abocat al desastre. Però ha passat el contrari. L’amor, la perseverança i el somriure en temps problemàtics són elements que poden traspassar totes les fronteres i tornar-nos l’esperança com fa aquesta pel·lícula, que transmet il·lusió en temps convulsos. En una entrevista, Miguel Ángel Muñoz ha afirmat: “La nostra és una relació perfecta que no vols que s’acabi mai, però que saps que s’acabarà, i nosaltres estem estirant molt aquest temps, ella vivint per mi i jo intentant que la vida que li queda sigui el més feliç possible”. El món més immediat, vist sense falsedats emocionals, constitueix en ocasions la millor fotografia del que està passant. En aquest sentit, 100 días con la Tata es transforma en una obra inusual i absolutament al marge dels paràmetres habituals. Un treball d’artesania valuosa que ens torna la confiança cap a un cinema centrat en el que és real, sense que això anul·li una estètica visual que ens remet al neorealisme italià. ●

FOTOGRAMA Miguel Ángel Muñoz i la seva Tata en una imatge de la pel·lícula