Els descartats del City il·lusionen

No deixa de tenir la seva conya que amb tots els clubs que hi ha al món –des de la Balompèdica Linense al Semen Padang d’Indonèsia–, el FC Barcelona busqui el seu present entre els descartats d’un sol club, el Manchester City, del qual han arribat al Camp Nou tres il·lusions en menys de vuit mesos: Kun Agüero, Eric Garcia i, ara, Ferran Torres. Què deu tenir el City? Un gran equip, un gran entrenador i uns gestors encara millors, perquè ja li agradaria al FC Barcelona que algú li donés 55 milions d’euros més 10 en variables per algun suplent.

La tradicional amistat amb els clubs anglesos també hi pot influir, perquè són gent de paraula i de relacions sòlides. Diuen que si un es fa amic d’un anglès és per a tota la vida, encara que això també es digui dels xinesos, els catalans, els perses, els àrabs sunnites i encara els animals de companyia. I si algú ho dubta que recordi la tradicional amistat amb l’Arsenal, de tan grat record per als gerents del club artiller, la simple evocació dels fitxats emocionarà a molts: Petit, Overmars, Henry, Van Bronckhorst, Song, Hleb, Fàbregas...

La refundació del FC Barcelona és tan curiosa com un pessebre nadalenc. Tothom diu que no hi ha diners i, per tant, convé paciència. El bon rendiment dels debutants alimenta el sector dels que, com el sant Job, prediquen la virtut de la paciència però així que hi ha un mal partit o, el que és pitjor, un bon partit però sense victòria per falta de gol – vegeu Sevilla–, el sector majoritari de l’afició –vals el que val el teu últim resultat– exigeix canvis, canvis il·lusionants, i llavors els mateixos directius que es passen la vida dient que el club és una ruïna –de què són aliens i, per descomptat, víctimes– aconse

La relació Barça-City s’assembla a la que es va mantenir amb l’Arsenal: la il·lusió és l’últim que es perd i ens perd...

gueixen 55 milions d’euros per fitxar una promesa del City que no jugava al City, ves a saber si acanant els cunyats durant el dinar de Nadal o pidolant a la cantonada d’Aragó amb rambla Catalunya de Barcelona.

El cas és generar il·lusió i el fitxatge de Ferran Torres és il·lusionant, més que el d’Alves o el Kun, apartat del futbol per una malaltia agafada a temps. Quan un ja s’ha fet a la il·lusió, s’assabenta que Ferran Torres està lesionat, res de greu, i per tant tampoc no pot debutar ja. Esclar que si estigués a punt per debutar d’aquí uns dies tampoc podria, ja que l’anomenat fair play financer exigeix una operació sortida d’alguna nòmina elevada, el que sens dubte enfonsarà la cotització –que tampoc no camina pels núvols– dels possibles descartats. Ja es veu que entre un descartat del Manchester City i un del FC Barcelona hi ha una gran distància.

Ara bé, potser la il·lusió no és l’últim que es perd i ens perd?