La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pocs gols i moltes bombes
A Gaza el futbol és una via d’escapament de les terribles condicions de vida
No és estrany que durant els 90 minuts llargs d’un partit a Gaza caigui alguna bomba. L’interminable i sagnant conflicte amb Israel des que Hamàs va aconseguir el control polític de la franja el 2007 (més de quatre mil civils morts i les infraestructures destruïdes, incloses els estadis) fa que el futbol s’hagi convertit en una de les poques vies d’escapada d’unes condicions de vida miserables per les explosions, els trets dels franctiradors, el bloqueig, la pobresa i l’atur.
Gaza no és ni de lluny el millor lloc per ser futbolista, per molt talent que es tingui. Sortir i entrar, per jugar partits o pel que sigui, és una autèntica odissea en vista de les dificultats que posa el govern israelià i la seva sospita que qualsevol habitant de la zona pot tenir vincles amb organitzacions terroristes. Un exemple és el cas del talentós Mahmoud Wadi, que va estar literalment atrapat malgrat tenir ofertes d’equips estrangers, fins que finalment va obtenir els papers per anar primer a Jordània i després a Egipte, on juga amb el Pyramids de la Premier League.
Durant les violentes protestes dels anys 2018 i 2019 per un bloqueig que dificulta fins l’arribada d’aliments, medecines i béns de primera necessitat, milers de palestins es congregaven animats per Hamàs els divendres a la frontera, i llançaven pedres i còctels molotov. La resposta dels soldats israelians consistia amb freqüència a disparar a les cames, cosa que va reduir el nombre de morts (més de dos centenars en qualsevol cas, a més de vuit mil ferits), però va fer que a molta gent se li haguessin d’amputar les extremitats. El comportament ha estat condemnat per organitzacions de drets humans.
Aquest exèrcit de discapacitats coixos (mil sis-cents sobre una població de dos milions), herència de quatre guerres, ha organitzat, amb l’ajuda de la Creu Roja Internacional, la seva pròpia lliga de futbol, paral·lela a la Premier League de la franja de Gaza, en què competeixen cinc equips. Els millors van a la selecció nacional que, si el coronavirus ho permet i el govern israelià proporciona els permisos necessaris, participarà el març a l’Iran en la fase classificatòria per al mundial d’octubre a Turquia. Els jugadors han de deixar les cames prostàtiques –si en tenen– a la banda i saltar a la gespa (perdó, a la terra) amb les crosses, que no poden ser utilitzades per colpejar o fer avançar la pilota.
Tant la vida com el futbol són bastant més fàcils a Cisjordània, que no està controlada per Hamàs (una organització terrorista per a Israel), sinó per Fatah i l’Autoritat Palestina. Hi ha electricitat tot el dia, i entrar i sortir és enormement més senzill (per anar a la veïna Jordània només cal que creuar el pont d’Allenby). Els equips són millors, com indica que solen guanyar la Copa Palestina, que disputen els campions dels dos territoris, però molts anys no es pot celebrar per les tensions polítiques.
El futbol cisjordà ensopega amb un problema diferent, que és la invasió de clubs israelians dels assentaments de colons jueus al territori, i que utilitzen els seus estadis i instal·lacions, en especial les de Maale Adumin, nou de trinca i
Israel restringeix la llibertat de moviment dels jugadors de Gaza, que no poden sortir sense autorització
amb il·luminació artificial, en un complex industrial.
I això, mentre als futbolistes de Gaza se’ls nega la llibertat de moviment. Les autoritats esportives palestines han portat amb freqüència el tema a la FIFA exigint sancions contra Israel per infringir la regla que equips d’un país no poden jugar partits al territori d’un altre sense autorització expressa.