La Vanguardia (Català-1ª edició)
Adeu, activisme; hola, política
Vam començar el 2021 amb l’indult als líders polítics i activistes socials del procés. Amb la primavera avançada s’estrenava la presidència de Pere Aragonès i començava a brillar la nova estrella de l’esquerra espanyola, Yolanda Díaz, mentre s’evaporaven els activistes Quim Torra i Pablo Iglesias.
Acabem amb un lleuger i insuficient retoc del sistema de pensions, una reforma laboral que més enllà de recuperar un cert equilibri en la negociació col·lectiva sacralitza des de l’esquerra el final del franquisme laboral que va rematar el PP el 2012, i pressupostos per al 2022 aprovats en temps i forma tant a les Corts Generals com al Parlament de Catalunya.
Sent aquest un temps de maximalismes, aquestes línies quedaran fluixes de sal i de gust. Perquè la frase que tria aquest articulista per resumir el 2021 no dona per insultar ni entronitzar ningú: l’any ha donat, en termes polítics, gairebé gairebé el millor i únic que podia donar. El judici respon tan sols al fet de recordar d’on veníem i cap a on podíem anar. I és únicament des d’aquest punt de vista que el balanç del 2021 es pot considerar mínimament raonable. Era difícil que donés més de si.
Catalunya ha aterrat definitivament en la política. Es pacta la renovació d’organismes amb representants, no caducats sinó embalsamats en el càrrec, entre el Govern i el PSC; s’aproven els pressupostos amb En Comú Podem, i a la presidència de la Generalitat han deixat d’esmorzar cada dia imaginant què podien trencar al matí i què a la tarda. S’esquerden els blocs sense que ningú renunciï a ser el que és i s’intenta que les institucions tornin a ser-ho. Només la presidència del
Parlament, el torrisme sense Torra, ha quedat fora d’aquesta equació.
I, més enllà de Catalunya, el sobiranisme ha recuperat la sana voluntat d’aprofitar –o intentar-ho– la seva presència al Congrés a través de la negociació de les coses quotidianes. Ha tornat al peix al cove. Rufián, l’home que se’n va anar a les Corts per acomiadar-se’n al cap de 18 mesos i tornar a una Catalunya independent, ara és el gran prescriptor de la recepta pujoliana, per bé que amb menys talent que els seus predecessors. Més enllà de la lletra petita, el 2021 ha significat la tornada de Catalunya –tota, no només el sobiranisme– a la política. Era el màxim que es podia esperar i ha passat. No dona per obrir un Barons de Rothschild, però sí alguna cosa fresqueta de la nevera.
El 2021 tampoc no ha estat propici per exigir grans miracles a Espanya. L’espai per als acords entre blocs clàssics –dreta i esquerra– ja és tan petit que només cal conformar-se que res no es trenqui del tot. Fora d’això, amb l’adeu de Pablo Iglesias, el govern de Pedro Sánchez va obtenir un plus d’oxigen pur que li ha permès posar-se algunes medalles de llautó –pensions i reforma laboral– però que brillen com si fossin d’or –particularment la laboral– gràcies al consens amb patronal i sindicats, possible per la renúncia als punts bàsics del programa electoral de Podem. Toca assenyalar el que és obvi: les institucions europees sempre són un bol de realisme per a qui ocupa un seient en un govern d’un país comunitari necessitat d’ajuts. Sí que es pot!, esclar, però amb el permís d’Europa. I no està el forn per a segons quines rosques.
Les expectatives per al 2022 no poden ser gaire millors. Es confia tot a la recuperació econòmica, que no serà fàcil (llegiu Manel Pérez els diumenges). I en el pla polític ja sonen els tambors d’un nou cicle electoral: pròleg de Castella i Lleó, prefaci andalús. Per després caminar cap a la mascletà de les municipals i la festa major de les generals, avançades o no. No es pot
Només la presidència del Parlament, el torrisme sense Torra, queda fora de l’equació
entreveure una millora de l’ambient ni el final de la polarització. Més aviat el contrari.
Així doncs, continuaran sent impossibles les reformes i els acords ambiciosos –taula de diàleg–. Tornarà a ser suficient que res no se’ns trenqui del tot en espera de temps millors. Triangularem, dissimulant amb bravates i grans discursos, una altra vegada entre la resignació, el conformisme i el realisme. Més o menys com al Barça. Bé, no. Una mica millor. Bon any.