Sempre cal mirar amunt

Acasa, No mires arriba, la pel·lícula de Netflix protagonitzada per Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence, ha provocat divisió d’opinions. Es tracta d’una sàtira, per moments desbarrada, però a mesura que penso en la cinta em sembla millor. Ja va dir Vladimir Nabokov que la sàtira és una lliçó i la paròdia és un joc. I quina és la lliçó del film? En realitat, no n’hi ha una sinó diverses. I no és tant una metàfora de les crisis que travessa la realitat per l’abús dels recursos del planeta, que es regira amb catàstrofes naturals o pandèmies sobrevingudes, com de la manera d’afrontar aquestes crisis en un temps en què la política ha embogit definitivament, el periodisme busca més clics que bones històries, la tecnologia creu que té les claus per governar al seu aire el món i els científics s’han convertit en les noves estrelles del nostre temps.

Meryl Streep, convertida en presidenta dels Estats Units, i el seu fill (Jonah Hill) en funcions de spin doctor, defineixen perfectament el cinisme que s’ha apoderat del poder al món, l’obsessió per les enquestes i la instrumentalització del populisme. No pensin només en Trump, Bannon i companyia. Poden adaptar els perfils a personatges més propers que la gent adora, malgrat que no van sobrats de vida intel·ligent.

El guru tecnològic (Mark Rylance), que mana més que la presidenta a la pel·lícula, podria ser Bezos, Musk o Zuckerberg: un cometa s’estavellarà contra la Terra i ell només pensa en com treure rendiment a la tragèdia. I fins i tot el científic que interpreta DiCaprio perd el seny davant la fama que li comporta el fatal descobriment astronòmic.

Els mitjans de comunicació no ens escapem de la crítica. Els dos presentadors del programa The daily rip, Tyler Perry i Cate Blanchett, estan més interessats en la crisi de parella d’una estrella del pop que de la fi del món per l’impacte d’un cometa a la Terra. Importen les notícies que donen clics, les que determina l’algoritme. El periodisme és espectacle. La qualitat sembla un mal recurs de periodistes vintage.

No és una gran pel·lícula, però cal veure-la. La sàtira ens fa somriure, però si tenim dos dits de front, ens hauria de fer reflexionar. ●

El film de DiCaprio també és una crítica al periodisme que busca més clics que històries