L’acudit del pessimista

Segur que el coneixen. Va d’una conversa matutina en què un pessimista li diu a un altre: “¿Sabes qué he soñao?”. “¿Qué has soñao?”. “Que nos quitaban lo bailao”. Aquest paroxisme que ens feia tanta gràcia abans de la covid ha superat ara la barrera de l’humor. El pessimista tenia raó, ens han tret el que havíem ballat. Així ha estat els darrers dos anys. I ni tan sols podem celebrar l’arribada del 2022 amb la reglamentària bola de discoteca per sobre dels caps… Tot es redueix a simulacres dance a casa d’un amic, encapsulats, amb compte de no trencar-li el gerro o xocar amb la bici o una pantalla.

De nou un altre Cap d’Any sense alliberar tensió i dimonis interns, res de fer exercici ni de flirtejar i insinuar-se fora del Tinder. Tan saludable com era ficarse en un antre, beure’s el garrafó i eliminar-ho tot amb els efectes depuratius d’un ball explosiu. Què se n’ha fet de les eròtiques gotes de suor brillant al clatell del veí de pista! I de resistir fins a l’after de l’after per cantar una octava per sobre de la veu de Jagger, de la de Bowie o

Strummer!

Al cap i a la fi, què hi pot haver que un bon ball no pugui guarir (pregunta del tot retòrica). Amb ell deixen de creixe’ns líquens al moll dels ossos –l’anhel de Martí Pol–, la pelvis troba el seu swing i les obsessions llisquen com pluja per la claveguera. Més encara, els CAP es desperten deserts, com si la febre discotequera pogués aplacar la fúria de molts dels virus.

Com a catarsi autocurativa d’ús generalitzat, el ballar podria convertir-se en el malson dels laboratoris. Contra tot pronòstic, no caldrien les vacunes i les medicines. Tampoc les proves diagnòstiques i les analítiques. La disco seria la nova ITV i la seva bola de vidre amagaria el secret de l’eterna joventut... ens sentiríem invencibles i, entre ressons de blues, agafaríem de matinada pel Mississippí el següent vapor de rodes a Nova Orleans... a la recerca de lo bailao. El que calgui per conjurar-nos pel 2022. ●