Atletes de lluita lliure, però amb lligacames

Ja d’entrada no resisteixo confessar que em reconec fascinat pel complement que porten dos d’aquests tres fornits atletes de lluita lliure: unes lligues. En aquest cas no es tracta d’un complement del vestir, sinó del desvestir. I resulta que sempre ha estat una peça carregada d’erotisme, sobretot en la seductora coqueteria femenina.

En el cas de l’home, també. Per això les representacions vodevilesques del Paral·lel, en què la parella artística formada per Elena Jordi i Josep Santpere van triomfar de manera espectacular quan van protagonitzar comèdies de combinació, calçotets i lligacames. En aquestes situacions, les lligacames eren atractives, ja que es tractaven del prolegomen d’un embolic en què ja no es podia ensenyar més. Fora d’aquest ambient, veure la lligacama masculina podia sens dubte ser causa inevitable de mofa i menyspreu.

D’aquí, doncs que sigui vistosa la desimboltura que exhibeixen aquests atletes. Però també cal situar-se en el context. I és que aquí la lluita lliure no va arribar mai a un nivell com el que va distingir fins a temps recents la boxa. Entre altres motius, a causa que les seves actuacions

Sorprèn aquest complement del vestir, més propi del vodevil del Paral·lel

no passaven d’astracanada assajada al gimnàs. En cas d’haver estat matxs reals, sense trampa, un dels dos o tots dos haurien acabat a l’hospital. I en canvi, actuaven cada setmana, mentre que el boxejador trigava bastants mesos com a mínim a poder competir altra vegada. La lluita seriosa era la grecoromana, però no va tenir mai públic.

Així doncs, calia convertir la lluita lliure en una parella forçuda de ball, amb encadenaments i vols gairebé acrobàtics, que no en una parella de bèsties. Per això van representar una comèdia reduïda al bo contra el dolent, el noble contra el traïdor, el supermascle davant l’amanerat. Vaig presenciar al Price un enfrontament mentre se saludaven i rebien les advertències de l’àrbitre; doncs bé, un, brut i ja indignat, va tocar el dos al racó, va agafar la galleda i li va posar per barret al contrincant. Quin començament tan prometedor...

Alguns sortien una mica disfressats, amb un eslip que cobria també el tors; l’Àngel calçava pantalons per dissimular unes cames defectuoses. No va arribar mai aquí la colossal desfilada de disfresses que ha singularitzat la lluita lliure a Mèxic i els Estats Units. Ni falta que feia, i ningú no ho ha lamentat. ●

S’han proclamat campions en tres categories diferents de pesos de lluita lliure