Pedroche i feminisme

Cada any quan arriben aquests dies la premsa del cor i dedicada a l’univers televisiu dirigeix els focus cap a la figura de Cristina Pedroche, que per vuitè any consecutiu serà l’encarregada de donar les Campanades a Antena 3. Fins aquí tot seria més aviat anecdòtic, o fins i tot destacable, si atenem la vocació de la de Vallecas de treballar per Cap d’Any i ser lluny de la seva família en un dia tan assenyalat com aquest. Però hi ha més coses. I és que bàsicament si es parla de la presentadora és per, primer especular i crear expectació –allò que els adolescents defineixen com a hype– sobre quin serà l’outfit escollit per la madrilenya, i, d’aquí uns dies, debatre i endinsar-se en la polèmica sobre si el vestit escollit ha estat més o menys encertat.

Penso, i és una opinió tan personal com sensible, que quan la notícia que afecta un professional –no parlo de les passarel·les– es redueix únicament i exclusivament al look, o aquest outfit passa per sobre de totes les altres coses, és un fracàs en termes socials i periodístics. I més si en aquesta lluita perquè el feminisme ben entès sigui el moviment prioritari de les generacions venidores. Sens dubte, poc ajuda en aquesta dura batalla que la primera notícia de l’any a Espanya sigui per parlar del vestit que va portar Cristina Pedroche en una retransmissió de poc més de deu minuts. Ni es parla del seu discurs –que algú faci memòria d’una de sola de les frases que ha dit aquests últims set anys– ni de la seva capacitat comunicativa, ni de les seves qualitats com a presentadora, ni molt menys del vestit del seu acompanyant, un Alberto Chicote que sol passar més aviat desapercebut.

Com si es tractés del dia de la marmota, milions d’espanyols s’asseuen davant del televisor esperant el moment que la madrilenya es desfà de la capa i deixa veure la seva elecció. I un bon nombre dels que no ho segueixen en directe van als cercadors per veure i compartir les imatges. Entenc que és un negoci rodó per a ella, la cadena i les diferents firmes que la vesteixen, però que té poca cosa d’esperit feminista, en què la cosificació de la dona hauria de ser una de les tasques urgents per abordar. Tot i així, sembla que quan arriba Cap d’Any patim amnèsia o hàgim convertit una cosa artificial en una tradició. La tradició de parlar d’una dona per la seva aparença, i no pas per les seves idees. Feminisme en estat pur. ●