Un actor immens

L’actor Ricardo Moya de la Torre va morir a Santander el 28 de desembre a la matinada. Va ser la innocentada amb què ens vam despertar els seus molts amics i els centenars de companys que ha tingut al teatre des que als anys setanta va cursar els estudis d’interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona. Va fer poc teatre en català, malgrat que aquest càntabre dominava perfectament l’idioma, i molt de teatre amb Mario Gas, en la llengua teatral particular del director, que a més va ser la seva àncora a Barcelona, amb permís de l’actor Pep Molina.

Vaig conèixer Ricardo Moya amb el també actor Xavier Ruano la primera meitat dels noranta, quan tots dos participaven en Golfus de Roma, amb direcció de Gas, una companyia de grans talents, molts talents, i a molts dels quals calia donar menjar –o beure– a part. Eren temps, fa poques dècades, en què les vides es consumien a ritme de whiskys.

Fa només cinc anys, quan vam obrir la Gleva Teatre, Ricardo Moya es va reintroduir en la meva vida com un actor serè, disciplinat, discret, abstemi, en procés de deixar de fumar, àvid lector i afectuós com pocs. Aquest afecte i saviesa van ser els que van fer brillar en Ricardo al seu monòleg El sueño de un hombre ridículo, adaptació feta per ell mateix del conte de Dostoievski, capaç de fer confessar tota la profunditat existencial al text del rus i clavar-la com un punyal al cor dels espectadors: molts ploraven o s’abraçaven al final de la funció i sortien de la sala donant les gràcies.

Després d’una exitosa primera temporada, vam reposar l’espectacle i no va deixar de pensar mai en nous projectes en solitari per fer quan els compromisos en diferents produccions de Gas l’hi permetessin.

L’atzar ens va fer coincidir en diferent ciutats espanyoles, però sobretot a Barcelona, on es volia traslladar per jubilar-se quan ho tingués tot ben lligat. “Vaig a fer un volt”, deia. I sempre tornava amb un regal, aquell llibre acuradament seleccionat a les prestatgeries de la llibreria Taifa del carrer Verdi.

Només els últims cinc anys ens vam adonar que compartíem cognom. S’ha mort un actor enorme, un home de llibres, un home extraordinàriament ridícul per als temps illetrats que corren, un cosí.