Sagarra i els cafres

Un dels meus articles preferits de L’Aperitiu de Josep M. de Sagarra, publicat l’1 de març de 1934, parla del Museu Etnològic de Berlín. Sagarra el devia visitar en l’època que va viure en aquesta ciutat, cap a 1920, i li va fer un gran efecte perquè catorze anys després encara recordava amb detalls una peça: la màscara d’Almako, una mena d’esperit o déu de les selves dels indis Wakash, de Vancouver. “Una d’aquelles caretes hòrrides o meravelloses que serveixen per donar més patetisme, més realisme o més misteri a les danses tribals”. Tot seguit començava a parlar de l’actor Ernest Torrence, mort feia uns quants mesos, de qui encara s’estrenaven pel·lícules. Deia que aquest Almako era exactament igual que Torrence: un senyor amb cara d’escocès (s’assemblava bastant a Sean Connery de gran), amb unes celles estarrufades. Sagarra havia après de l’art d’avantguarda i de la publicitat el valor expressiu de les associacions insòlites. En aquest cas no era una analogia gratuïta: Torrence era mort, les seves pel·lícules se seguien passant al cinema. Era com una màscara d’un esperit. Sagarra havia intuït el concepte, tan actual, de telepersona.

Aquests dies estic rellegint Vida privada, la novel·la que Sagarra va publicar el 1932, i m’adono que aquest procediment no és exclusiu de l’aperitiu que va dedicar a Torrence i que la visita al Museu Etnològic de Berlín el devia impressionar molt, realment. Els artistes d’avantguarda estaven fascinats per l’art primitiu que representava la puresa de l’home al marge de la civilització industrial, i el sentit del sagrat. Les senyoretes d’Avinyó, amb aquelles carotes escairades, són unes deesses del sexe. Sagarra, en canvi, fa servir el referent etnològic per despersonalitzar els seus personatges, per deshumanitzar-los i convertir-los en ninots. Per exemple, quan parla de la devoció que Tomàs i Leocàdia de Lloberola tenen pel mossèn i pel

L’actor era mort i encara sortia al cinema; Sagarra havia intuït el concepte, tan actual, de telepersona

metge: “No cal dir que la immunitat, el prestigi i la superstició que havien creat sols es podrien comparar als efectes produïts per un bruixot pintat de sang de criatures, enmig d’una tribu africana de les més cafres”.

Hi ha una altra escena espectacular. Dorotea és una modista que prepara trobades sexuals per a matrimonis (la dona jove amb un desconegut, mentre el marit vell s’ho mira). La parella s’espera a l’emprovador i tenen una mica de respecte per la situació que els pot comprometre. “En els museus etnogràfics, s’acostumen a veure aquelles testes reduïdes que elaboren els salvatges de l’Equador, en els quals fa l’efecte que la reducció de les parts de la cara ha estat feta per una mena de força estranya que tibés des del centre (...) I en aquell provador de Dorotea, els caps d’ell i d’ella feien pensar en els repugnants caparrons dels museus etnogràfics, perquè allí també semblava que hi hagués la força que tiba, que encongeix i fa més expressius els rostres”.

Mira que bé: ja tinc un altre tema de recerca per al 2022. Feliç any nou!